Per: Laura Conde, periodista

No cal estudiar enologia ni memoritzar denominacions d'origen per començar a entendre de vins. Tampoc no ens hem de preocupar per no estar a l'altura: de la mateixa manera que gaudim d'un formatge, un cafè o un oli d'oliva sense necessitat de conèixer tots els seus matisos, amb el vi hauria de passar el mateix. 

El més important és que ens agradi. A partir d'aquí, unes quantes nocions bàsiques ens poden ajudar a saber què estem bevent i triar millor. Però sense angoixes: no es tracta d'acumular dades perquè sí ni d'aprovar cap examen, perquè el vi cal, sobretot, gaudir-lo. Aquests cinc passos poden ser un bon punt de partida.

1. Aprendre a distingir els tipus de vi principals

A grans trets, podem distingir entre vins blancs, rosats, negres, escumosos i dolços. Aquesta classificació és només el punt de partida, perquè dins de cada grup hi trobem estils diferents. Entre els blancs, per exemple, hi ha vins joves, lleugers i frescos, generalment sense criança en fusta, i d'altres fermentats o criats en bota, que poden presentar més cos i aromes de torrats, vainilla o fruits secs. 

En els negres podem diferenciar entre els vins joves, en els quals solen predominar les aromes de fruita, i d'altres amb criança, que poden desenvolupar notes especiades, torrades i més complexitat. Els rosats també ofereixen perfils diferents, des dels més lleugers, frescos i de color pàl·lid fins a d'altres amb més cos i aromes de fruita vermella.

D'altra banda, els escumosos també presenten diferències segons la seva elaboració: alguns, com el cava, fan una segona fermentació en ampolla; altres, com la majoria dels proseccos, la duen a terme en dipòsits pressuritzats. Pel que fa als dolços, hi ha diferents mètodes per elaborar-los, des d'usar raïm sobremadurat o pansificat fins a recórrer a la congelació natural del raïm o interrompre la fermentació per conservar part dels seus sucres.

Amb aquestes nocions serà més fàcil enfrontar-se a una carta de vins o entrar en una botiga sense perdre's i, el més important, detectar què ens agrada i investigar en aquesta línia. Convé recordar que ni un vi amb criança és necessàriament millor que un de jove ni un vi més car ens ha d'agradar més.

Brindis amb copes de vi negre

2. Conèixer les varietats de raïm més habituals

La varietat de raïm és una de les primeres pistes per entendre el caràcter del vi. Entre els blancs, per exemple, el sauvignon blanc sol oferir aromes herbàcies i cítriques i una acidesa marcada, mentre que el chardonnay és especialment versàtil: pot donar vins frescos i lleugers, però també blancs amb cos quan es crien en bota. L'albariño, característica de les Rías Baixas, destaca per la frescor i l'acidesa, mentre que al Penedès la varietat per excel·lència és el xarel·lo, que pot donar blancs frescos, amb bona acidesa i certa estructura.

Si parlem de negres, la garnatxa sol donar vins afruitats, amb notes de fruita vermella i una graduació alcohòlica que pot ser elevada en climes càlids. L'ull de llebre, molt estès a regions com ara la Rioja i la Ribera del Duero, ofereix aromes de fruita vermella i negra i s'adapta bé a la criança en bota. D'altra banda, el cabernet sauvignon es caracteritza pels tanins ferms i l'estructura.

Com aprendre a distingir-les? Tastant vins elaborats amb diferents varietats de raïm. Per exemple, comparar un albariño com ara el Pazo das Bruxas amb un chardonnay com ara el Milmanda, tots dos de Familia Torres, permet comprovar fins a quin punt dos blancs poden ser diferents. També es pot fer l'exercici amb negres de diferents varietats, posant atenció a la fruita, l'acidesa, el cos i els tanins.

Això sí, cal tenir present que el raïm no ho explica tot: el clima, el sòl, el moment de la verema i les decisions d'elaboració també influeixen en el resultat.

Varietat chardonnay, propietat de Família Torres

3. Aprendre a tastar sense complicacions

Per tastar un vi només cal seguir tres passos: observar, olorar i tastar. Per això, convé fer servir una copa transparent, amb una obertura una mica més estreta que el cos per concentrar les aromes.

Primer, la vista. Cal inclinar lleugerament la copa sobre un fons blanc i observar-ne el color, la intensitat i els matisos. Un blanc jove pot presentar tons grocs pàl·lids o verdosos, mentre que amb l'evolució solen aparèixer tonalitats daurades. En els negres, els colors violacis són habituals en vins joves, mentre que els matisos teula o ataronjats poden indicar una evolució més gran.  

Després arriba el nas. El primer és olorar el vi sense moure la copa i, tot seguit, agitar-la suaument per afavorir l'alliberament d'aromes. Podem trobar records de fruites, flors, herbes o espècies, però també notes de vainilla, torrats o fruita seca, que en alguns vins estan relacionades amb la criança. No cal encertar si una aroma recorda exactament una mora o una pruna: només cal distingir si predominen les notes fruiteres, florals, vegetals o les associades a la fusta. La resta ve sola.

Per acabar, la boca. Convé prendre un xarrup i parar atenció a diverses sensacions. L'acidesa provoca salivació i aporta frescor; la dolçor es percep per la presència de sucres residuals; els tanins, especialment perceptibles en els negres, produeixen una sensació de sequedat o astringència a les genives i la llengua. També és interessant valorar-ne el cos, és a dir, la sensació de volum o pes que deixa el vi a la boca, i la persistència, que és el temps durant el qual romanen els seus sabors després d'empassar-lo o escopir-lo.

Un vi equilibrat és aquell en què l'acidesa, l'alcohol, els tanins i la resta dels seus components mantenen una relació harmoniosa, encara que alguns puguin destacar especialment. I, per descomptat, una cosa és valorar tècnicament un vi i una altra que ens agradi: totes dues no han de coincidir.

Tastant Clos Ancestral Negre de Familia Torres

4. Saber llegir l'etiqueta

L'etiqueta conté més informació de la que sembla. La denominació d'origen informa sobre la procedència i les normes de producció que compleix el vi. L'anyada assenyala l'any en què es va veremar el raïm, mentre que la graduació alcohòlica pot aportar pistes sobre el seu estil. 

Convé també perdre la por de preguntar. En una botiga especialitzada, explicar quin tipus de vi ens agrada, per a quina ocasió es necessita i quin és el pressupost sol ser més útil que triar una ampolla pel preu o per una etiqueta atractiva.

Observant l'etiqueta de Perpetual, un vi negre de Familia Torres.

5. Provar, comparar i recordar

Aquest és, sens dubte, el pas més important. El coneixement del vi s'adquireix tastant-lo. Una bona idea per començar és organitzar petits tasts entre amics, preferiblement sense conèixer per endavant quin vi hi ha a cada copa. Així, és més fàcil concentrar-se en les sensacions i evitar que el preu, la marca o la fama condicionin la percepció.

També ajuda el fet de prendre unes notes senzilles: quin vi era, quines aromes s'han identificat, com era en boca i, sobretot, si ha agradat i per què. Amb el temps, aquestes observacions permeten reconèixer estils i triar amb més seguretat.

Una darrera recomanació: no ens hem d'obsessionar a encertar-la. El vi té una part tècnica de la qual es pot aprendre, però també una dimensió subjectiva. Entendre de vi no consisteix a fer servir paraules complicades, deixar anar discursos llargs o identificar sempre l'aroma que descriu la fitxa de tast, sinó a disposar d'eines per comprendre millor què s'està bevent.