Converses de Vinoteca (XI): Manolo García
Manolo García és un artista inquiet que destil·la sensibilitat en cada cosa que aborda, sigui component, cantant opintant. Però també gaudint d’un plaer tan gran com un vi, obrint la ment i el paladar a noves sensacions. Sempre que viatge intenta provar el producte de la terra que visita. Qüestió de respecte i de ganes d’aprendre més sobre un món que l’apassiona però del que nega ser un expert.
“Que consti: no sóc un entès de vins, però sí que sóc selectiu perquè hi ha coses infumables i autèntics tresors. Com el que vaig estar bevent fa uns dies: un vi de 200 anys criat en una bóta de roure. Un vi de pastors. Un dia, passejant fa tres o quatre anys per un paratge perdut d’Albacete, vaig veure a un pastor i el vaig anar a saludar. Ell em va reconèixer, el que no em va deixar de sorprendre. “T’admiro molt i tinc tots els teus discs. T’escolto quan estic treballant”, va dir-me. I llavors em va demanar que l’acompanyés perquè volia fer-me un regal, i em va portar a un celler que tenia. Allà va omplir una ampolla amb el vi que sortia d’una bóta de roure. Un vi de principis del segle XIX...
Fa uns dies, estava buscant una altra ampolla i, casualitats de la vida, la vaig trobar en el fons de l’armari. La vaig obrir i... Estava boníssim! És claret, i si era negre, s’ha aclarit! És molt suau... Té una olor molt suau, i té gust... com ho diria jo? És com beure conyac, té un gust com envellit. És collonut. Ja em va avisar aquell pastor tan maco: “Pot ser que estigui bo o pot ser que estigui picat perquè són molts anys”. Recordo que mentre m’ho deia va apuntar amb bolígraf l’anyada: 1816.
No sóc entès en enologia, però sí que sé que lo bo d’Espanya és la diversitat i singularitat dels vins de cada zona, i tots són bons! Vas a Ribera del Duero i et vols quedar a viure allà; els blancs de Galícia, qui no els ha tastat i gaudit?; els vins de Catalunya: els de Tarragona, els de l’Empordà! Repeteixo: no sóc un entès però sé apreciar-los. Fora d’Espanya tinc dos records: un molt bo que vaig beure a Califòrnia i un xilè acollonant!
No tinc celler a casa però tinc quelcom millor: la sort de que algunes persones que tenen contacte amb el món dels vins em regalen ampolles, ocasionalment, a vegades per Nadal o fins i tot en algun concert... Em sembla un regal preciós. És curiós: em regalen vins i llibres, no bufandes ni calçotets. Vaig guardant algunes ampolles però les hi dono ràpidament sortida perquè no tinc lloc.
Sóc de negres, de vins forts; els blancs els bec en ocasions especials i els rosats, amb certa carn, mentre que els espumosos no m’agraden tant. I sempre per menjar, no fora d’hores. Ah, i acompanyat, perquè beure’l sol és una distesa; un vi és una ocasió òptima per una xerrada distesa, per intercanviar semblances i anècdotes...”
