Flors d'hivern, gotes de bellesa al paisatge gelat

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Encara que molts vinculen la floració dels camps amb l'arribada de la primavera, el cert és que hi ha un grapat de plantes que decideixen florir precisament ara, durant l’hivern més cru, quan els camps adormits es cobreixen de gebre. Moltes ho fan al voltant de les vinyes.

Paisatge d'hivern

Entre totes les espècies que fan flor a l'hivern destaca un dels arbustos més característics de l'ecosistema mediterrani, el bruc, del qual ens diu molt el nom llatí: Erica multiflora. Aquest matoll d'altura mitjana es mostra per aquestes dates amb les varetes de les seves branques plenes de flors rosades. Són unes petites campanetes que, estretes les unes amb les altres, pinten els paisatges amb tant de color que sembla que estiguem a l'abril. 

L'augment de les temperatures hivernals, propiciat per l'avenç del canvi climàtic, avança la floració d'una altra planta característica de la garriga, el mosaic florístic que predomina a la muntanya baixa mediterrània. Es tracta de les argelagues o argelagueres, una espècie que pertany a l'àmplia família de les fabàcies i a la qual els científics classifiquen amb el nom de Genista scorpius.

Les argelagues solen florir al costat dels camins que porten a les vinyes, i decoren el paisatge amb les seves flors grogues delicades i perfumades. 

Però compte!, perquè més enllà de la seva bellesa, es tracta d'un arbust de mal tocar, atès que sota les estretes ramificacions de l'any passat, on ara brollen les flors, s'amaguen les branques velles i resseques que han anat sucumbint amb el pas del temps per la manca de pluja. I més que punxar, les espines llenyoses de l'argelaga són un autèntic estilet capaç d'esquinçar la pell de qui, seduït per la seva bellesa, intenta endur-se un ram a casa.   

Una altra de les flors d'hivern més característiques de la muntanya mitjana i baixa, especialment abundant al voltant dels rierols i les fonts, és la celidònia (Ranunculus ficaria), una espècie amb propietats medicinals destacades que s’ha fet servir des d'antic en el tractament de diverses malalties.

La celidònia és una flor modesta, gairebé íntima, els pètals de color groc de la qual s'obren a la meitat de l'hivern als racons més humits del bosc. El color viu de les flors destaca en gran manera entre el marró fosc de l'obac o els marges gelats de les fonts. Al costat d'aquestes també en destaquen les fulles arrodonides, d'un color verd brillant, que com a petits nenúfars terrestres entapissen els marges dels torrents, el terra de les freixenedes i altres boscos de ribera.

Flors grogues cobertes de gebre en ple hivern

Precisament les vernedes, el bosc de ribera per excel·lència, també floreixen al gener, i mostren la seva estampa més curiosa. De les branques nues dels verns (Alnus glutionsa), on encara romanen els fruits ressecs de l'any passat, comencen a obrir-se les flors abans de fer fulla, cosa que les fa destacar amb més força en el to gris pàl·lid de l'arbreda hivernal.

El marfull (Viburnum tinus) és un petit arbust amb ànsies de grandesa que, en condicions adequades, pot arribar a assolir la mida d'un arbre. I com les espècies anteriors, també floreix en ple hivern, tot formant manats densos de flors blanques, petites però abundants, que destaquen des de lluny. 

Flor de marfull en ple hivern 

Els avellaners silvestres també han començat a florir, encara que de manera molt més modesta. Les seves flors, diminutes i agrupades en penjolls de color marró verdós, no criden l'atenció del passejant. En contrast amb l'explosió de les argelagues, els avellaners més que florir deixen caure de les seves branques unes varetes penjants que els botànics anomenen aments. 

A causa d'aquesta cautela vegetal és molt possible que si ens trobem amb un avellaner en flor ens passi del tot inadvertit. I és que, al contrari que l'ametller o el cirerer, que encara esperaran unes setmanes abans de començar a esquitxar el camp amb les seves delicades i bellíssimes flors blanques o rosades, la flor humil de l'avellaner no té pètals seductors.

Finalment, no podem tancar aquest catàleg breu de plantes que s'atreveixen a florir entre la neu, el gel o el gebre sense citar una de les més belles: el lliri d'hivern (Iris planifolia).

Considerada una de les flors més belles de l'alta muntanya, de color blau morat, molt intens, amb el centre blanc i una ratlla groga elegant entre els tres pètals. Uns pètals que s'obren aquests dies de bat a bat a la meitat del paisatge gelat per a delícia dels alpinistes i amants de la botànica que pugen fins als cims per gaudir de la seva bellesa, sense arrencar-les, per descomptat.