Els sons de l'hivern a la vinya

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Un gèlid matí de gener, mentre ordena les eines de conreu a la caseta de la vinya, l'agricultor escolta fora un so inconfusible, un clam que li farà aturar la feina per sortir i alçar la mirada al cel: «ja tornen a ser, un any més». I pel cel gris creuarà un bàndol de grues que, volant com sempre en les seves formacions d'esquadra, marcarà el cru trànsit hivernal de les jornades al camp.

Fa dies que també van arribar les fredelugues, que fugen de les neus que comencen a cobrir els seus territoris de cria al nord d'Europa. Durant anys, aquestes aus de silueta inconfusible i nom evocador han permès que la gent del camp previnguessin com de dur seria l'hivern. Ho calculaven en funció de quan i en quin nombre arribaven i s'instal·laven als rostolls gebrats o els guarets erms.

Però a més del so de les aus migratòries, els dies d'hivern entre ceps tenen un protagonista que poques vegades es percep a la primavera o a l'estiu: el silenci. Lluny dels trins dels ocells estivals, del raucar de les granotes o el brunzit dels insectes, les jornades hivernals a les vinyes són lapses de quietud i de pau. Encara que, realment, es tracta d'un silenci sonor, com passa sempre a la natura. 

Nevada a les vinyes de Família Torres a Tremp, hivern de 2021

Durant els mesos més freds de l'any, com passa als grans casalots que són abandonats pels seus llogaters durant una llarga temporada, la natura llença el llençol de la neu per sobre del paisatge. Així tapa els sons de la vida silvestre, que ha optat per fer una llarga migdiada estacional, un període de descans confortable sota la nevada. I és que, al contrari del que molts lectors poguessin pensar, la neu ofereix resguard a les criatures silvestres que habiten el camp. 

Al cau cobert pel blanc mantell hivernal, una llebre pot gaudir d'una temperatura fins a deu graus superior a la que fa al ras. A més, com sap qualsevol excursionista, el pitjor enemic de l'animal de sang calenta a l'hivern no és el fred, sinó el vent. Aquests torbs inclements que multipliquen la sensació de fred, i arrosseguen vidres de gel finíssims, que tallen la pell i congelen l'alè. Sota la neu, en canvi, la temperatura és constant i l'habitacle funciona com una silenciosa càmera aïllant fora de perill del torb.

Però com dèiem, el silenci hivernal és un silenci sonor. Per això, passejar per un paisatge nevat és una experiència gairebé cerimonial, en la qual podem retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Només el cruixir monocord  dels nostres propis passos altera la calma del camp nevat. Una calma que inclou el reclam de l'àliga reial marcant territori des del cel, o el tamborí dels picots negres que busquen aliment en un tronc vell del bosc. Tots aquests sons formen part de la banda sonora de l'hivern i, lluny d'alterar-lo, reforcen el silenci.

Un silenci que es fa ensordidor en caure la nit, quan l'ulular lent i profund del mussol reial, el rapinyaire nocturn més gran de la fauna europea, s'apropia del paisatge sonor. Un paisatge que inclou el cant  profund i planyívol del gamarús: un mussol una mica menor que el gran duc, però no menys espectacular i l'època de zel del qual comença precisament ara, quan el gel i la neu cobreixen el seu territori.  

Nevada a les vinyes de Família Torres a l’Aranyó, hivern de 2021

Però per sobre de qualsevol altre ressò, a la nit hivernal de la meitat nord peninsular, destaca l'udol  planyívol i sostingut del llop. Des de les vinyes que s'estenen per les denominacions de Monterrey o Valdeorras, la Ribera del Duero, el Bierzo, Toro o Arlanza (entre altres) fins a les que s'alcen al Somontano, es pot assistir al concert del gran carnívor: el més esglaiador i emocionant espectacle sonor de la fauna ibèrica. 

I és que els bancals de les vinyes, envernissats pel gel i amb els ceps nus i encara adormits, es converteixen en un amfiteatre gegantí a l'aire lliure. Una tribuna natural des de la qual gaudir del silenci de la natura: un silenci harmoniós i atronadorament vivaç.