El falcó perdiguer, vigilant de les vinyes

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

La vinya, quan s'obre al gruix del bosc, es converteix en un lloc perfecte per caçar per a una de les aus de presa més espectaculars de la fauna ibèrica: el falcó perdiguer. La bellesa i la perfecció de les tècniques de caça d'aquest rapinyaire forestal permeten perseguir i atrapar tota mena de preses en el gruix de l'arbreda, mentre esquiva obstacles a alta velocitat. Però on es poden apreciar més bé els seus dots de caçador és als espais oberts que formen el mosaic forestal, com ara els prats, els camps de conreu i, molt especialment, les vinyes. Per això solen sobrevolar-los o vigilar-los des dels arbres més propers.

Aquests espais agrícoles envoltats de bosc són freqüentats per les preses favorites del falcó perdiguer, entre les quals abunden les aus de mida mitjana, com ara coloms i tórtores, tords i merles, perdius, gaigs i garses. Unes preses que es fan molt més visibles i localitzables a l'aguda mirada d'aquest caçador alat quan passegen entre els ceps a la recerca d'aliment.

També abat mamífers de qualsevol mida: des de lirons i talpons fins a mosteles i esquirols, i molt especialment dos dels visitants més assidus de la vinya: el conill i la llebre, als quals aconsegueix donar mort després d'episodis de caça espectaculars en els quals recorre a la seva musculatura sorprenent i a les seves urpes afilades. 

Tot i la seva mida relativa, atès que tan sols fa mig metre de longitud i poc més d'un metre d'envergadura (de punta a punta de l'ala), el falcó perdiguer és una de les rapinyaires diürnes més corpulentes. Molt més gran que l'esparver, amb qui comparteix àrea de distribució, també mostra un dimorfisme sexual acusat que converteix el mascle en una miniatura de la femella, que pot arribar a ser fins a dues vegades i mitja més gran. 

En el seu plomatge destaquen el color pissarra que llueix tant al dors, com a l'antifaç i el capirot. Pit blanc intensament ratllat en horitzontal des de la gola fins a les infracobertores cabals. Però més enllà del plomatge, sempre impecablement cuidat, si hi ha alguna cosa que crida l'atenció en aquesta rapinyaire supèrbia és la seva mirada: veritablement hipnotitzant, amb uns ulls que van del groc intens al taronja foc. 

Exemplar de falcó perdiguer posat sobre una branca

En posa mostra un bec curt però molt prominent i, com dèiem, unes urpes molt potents, amb ungles acerades que tallen com estilets. En vol destaquen les ales amples i força curtes, i la cua, molt llarga, que sol obrir en ventall quan sobrevola espais oberts per localitzar les preses. 

Exclusivament forestal, no mostra una tirada especial per un tipus o un altre de bosc, per la qual cosa és una espècie relativament habitual en tota mena de masses boscoses: boscos de galeria, fagedes i rouredes, alzinars, deveses o pinedes; des de la franja litoral fins a l'alta muntanya. Tampoc no falta a les arbredes de l'entorn dels pobles i les que envolten els terrenys agrícoles. Absent als dos arxipèlags, resulta especialment abundant a Galícia i Castella i Lleó.

És una espècie sedentària. El període de zel comença al febrer amb una parada nupcial en la qual no falten els vols acrobàtics sobre les clarianes de bosc. Normalment silenciós i discret, durant l'època de cria sol emetre reclams estridents tant per marcar territori com per atraure la parella. 

Un falcó perdiguer posat en un arbre

El niu del falcó perdiguer és molt gran, ubicat per norma general a la part més alta dels arbres de copa ampla. Sovint sol ocupar nius vells d'altres aus, gairebé sempre de còrvids. Pon entre dos i tres ous que cova la femella, que és alimentada pel mascle mentre dura la incubació, que es pot prolongar de quatre a vuit setmanes. Els pollets comencen a voletejar pels voltants del niu a partir del mes d'edat. Al cap de dos mesos l'abandonen.        
 
Com totes les rapinyaires ibèriques, el falcó perdiguer és una espècie protegida, inclosa a la Llista Vermella de les Aus d'Espanya i al Llistat d'Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial. Tot i això, no apareix al Catàleg Espanyol d'Espècies Amenaçades. Entre les causes principals de mortaldat destaquen l'ús il·legal de verí al camp, la caça furtiva i l'electrocució per l'impacte contra les línies d'alta tensió. En els darrers anys s'està veient especialment afectat pels grans incendis forestals.