El blauet es queda sense aigua
L'afició per l'ornitologia de camp, l'observació de les aus silvestres en llibertat és un dels entreteniments favorits entre els amants de la natura. I una de les espècies que desperten un interès més gran entre els aficionats és el blauet: considerat com una de les aus més belles de la fauna europea.
De mida mitjana i formes aplatades, el seu plomatge brillant mostra una ampla gamma de tons blaus al dors: des del blau metàl·lic a l'esquena, gairebé elèctric, fins al color turquesa de les ales i la combinació d'ambdós als bigotis i a la part superior del cap. Tot això combinat amb el seu ventre d'un taronja viu i el blanc nivi que llueix a la gargamella i a ambdós costats del clatell.
Exemplar de blauet en una branca d'un arbre. Fotografia de: Ana Mínguez
El cap és ovalat, molt estret i alt, on hi destaca en gran manera el seu bec espectacular en forma d'arpó: un arpó que, en realitat, és un dels estilets més afilats del regne animal. Les ales són petites i molt curtes, com la cua, gairebé inexistent. Igualment, posat a la branca, sembla que no tingui potes, amagades al plomatge taronja del ventre, amb prou feines s'hi distingeixen uns dits fins de color vermell com branquetes de corall.
Es tracta d'una de les aus més ben adaptades per a la pesca al riu. Des del seu posador sobre la llera, generalment una branca d'arbre o fins i tot la barana d'un pont, i gràcies a la seva aguda visió i al seu pic potent, aconsegueix capturar els peixos amb una precisió enorme, tot llançant-se en picat contra la làmina d'aigua, amb les ales enganxades al cos, com un autèntic projectil alat. Després d'atrapar-lo torna al posador per atonyinar-lo amb el cap i engolir-lo sempre a favor de les escames, perquè o sinó s'ofegaria.
Exemplar de blauet en una branca d'un arbre. Fotografia de: Ana Mínguez
Associat a les lleres i a les masses d'aigua de totes les mides, acostuma a habitar als rius, rierols, estanys, maresmes i embassaments. Tot i que també es pot instal·lar a la costa: a les platges, penya-segats i fins i tot als ports. Cria en marges fluvials rics en vegetació, d'aigües netes i amb abundància de peixos, i diposita els seus ous en túnels profunds excavats a les parets del riu.
A Espanya té una distribució ampla, i fins ara no ha presentat cap problema de conservació. La població es multiplica a l'hivern, especialment quan és molt fred, amb l'arribada d'exemplars procedents del nord d'Europa, on les baixes temperatures acaben per cobrir de gel les masses d'aigua, tot impedint, d'aquesta manera, la seva manera d'obtenir aliment.
Tanmateix, malgrat que encara és comú als espais fluvials i a les zones humides del nord peninsular, la contaminació dels rius, la canalització artificial de les seves lleres i la dessecació de llacunes i estanys, com també les sequeres periòdiques, cada vegada més severes i recurrents com a conseqüència del canvi climàtic, l'estan posant en perill, especialment al sud d'Espanya, on els darrers censos duts a terme pels ornitòlegs assenyalen una caiguda lenta però incessant de les seves poblacions.
Blauet en una branca d'un arbre al capvespre. Fotografia de: Ana Mínguez
Els científics que estudien l'evolució del canvi climàtic perceben el retrocés d'aquesta espècie i de les aus aquàtiques en general, com a bioindicador de les alteracions que l'escalfament global està provocant als ecosistemes. I és que, a mesura que la desertització avanci i les sequeres se succeeixin, els habitants dels rius i els aiguamolls, com el bell blauet, aniran desapareixent dels nostres paisatges.