Breu anecdotari del vi (I)
Coincidim amb Hugh Johnson quan es refereix al viticultor en la seva molt recomanable i pantagruèlica obra “Història del Vi” com a “agricultor i artista, esclau i somiador, hedonista i masoquista, alquimista i comptable”, i afegiríem continuador d’una tradició que es perd en la cronologia. Així ha estat sempre.
Testimoni del pas del temps, el vi ha protagonitzat conflictes internacionals, avançoscientífics, en l’economia i en el comerç, i per descomptat, moments de plaer absolut i indescriptible, suculentes anècdotes i successos històrics.
1.Aigua, te i xocolata. Temps difícils per al vi
S. XVII. El vi és la beguda més higiènica i a més es pot emmagatzemar. L’aigua potable tot just arriba a les ciutats.Els licors no existeixen. Tampoc el cafè. Els europeus viuen la era daurada del vi.
La potabilització de l’aigua a les grans ciutats, el boom en l'elaboració de destilats i l'arribada de novetats des de continents llunyans com el café, el té i la xocolata, elcomerç començava a estandarditzar-se al Regne Unit i França,van relegar el vi a una posició en l'oblid en la que restaria quasi unsegle.
2. El primer “Mundial” de vins
Ens remuntem ara a l’alta edat mitjana. El comerç de llana i vi ha creat veritables fortunes entre els àvids negociants de Flandes, Alemanya, França i Regne Unit i es celebren les primeres fires internacionals a la Champagne.
En aquest context, l’any 1224, el rei de França va tenir la genial ocurrència de celebrar la primera “guerra dels vins”. Una espècie de mundial del vi en el qual van participar més de 70 països i regions vinícoles, incloses les regions franceses de més renom.
El guanyador?... Xipre!
3. Víctor o Victòria? El gènere de la vitis vinífera
L’espècie vitis vinífera té tres cosines llunyanes: La vitis rupestris, la vitis riparia, la vitis aestivalis. De les quatre, només la vinífera és apte pel cultiu i la seva posterior vinificació. Però, per què?
En primer lloc, perquè cap de les altres és capaç d’acumular el sucre necessari (fins a un terç del seu volum); ni de generar l’acidesa suficient i adequada. Per això, la vitis vinífera ha de cultivar-se en latituds moderadament càlides, que s’estenen des de les ribes del mar Casp a l’est del continent, fins a Europa occidental.
Però anem al que ens ocupa: El gènere de la vinya. Com altres plantes, la vinya silvestre, la no cultivada, produeix flors masculines o femenines però en escassíssimes ocasions conviuen ambdós gèneres en el mateix cep. De manera que les plantes femenines només donen fruit si una altra planta masculina les hi proporciona el pol·len.
Les plantes masculines sempre són estèrils i per això els agricultors les rebutjaven. Així, amb el pas del temps, les vinyes femenines productives van acabar tornant-se, també, estèrils, ja que no existien mascles que les fecundés.
De manera que, el (bon) vi que gaudim avui s’obté del fruit de les vinyes hermafrodites!
Fonts:
- Atles Mundial del Vi de Hugh Johnson i Jancis Robinson. Ed. Blume
- Història del Vi. Hugh Johnson. Ed. Blume
- Diccionari Salvat del Vi. Mauricio Wiesenthal. Ed. Salvat
