L'olor de terra mullada: l'aroma secreta de la tardor

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Les passejades de tardor per l'entorn de les vinyes, especialment després de la pluja, són un bàlsam per als sentits. A l'espectacle visual dels ceps, que van transitant del groc al vermell torrat abans d'esvair-se per entapissar el terra, s'hi uneix el de les aromes del camp. I entre totes destaca, pel seu poder de suggestió, un perfum inconfusible: l'olor de la terra mullada.

És aquesta fragància indescriptible, composta per una infinitat de notes olfactives, la que constitueix una de les experiències sensorials més suggerents i evocadores de la natura tardorenca. Però per què ens persuadeix d'aquesta manera? Per què ens convida a transitar immediatament per la ruta de la memòria?

Terra mullada

Més enllà de trobar-la espiritualment i sentimentalment, la resposta científica a aquesta intensa emoció rau en el funcionament del nostre olfacte: el més sensible de tots els nostres sentits, milers de vegades més perceptiu que la vista, el tacte o l'oïda.

Les olors passen del nas al bulb olfactori i s'incorporen directament al sistema límbic del nostre cervell, sense haver de recórrer a cap altre missatger en forma de neurotransmissor. Per això s'acaben arxivant a la part més profunda de la nostra memòria.

I aquest arxiu recòndit, aquest registre ancestral, és el lloc on roman emmagatzemat el record de l'olor de terra mullada, l'origen del qual també té una resposta científica.

Fa seixanta anys, en l'afany per conèixer l'origen, descriure i posar nom a tots els fenòmens que ens envolten, els investigadors van identificar aquesta fragància amb el nom de petricor. I van descobrir que en bona part el generen alguns dels bacteris que habiten a la terra, com el Streptomyces coelicolor.

Aquest microorganisme actua com a regulador dels processos biològics que mantenen l'equilibri dels ecosistemes, per la qual cosa la seva presència és molt beneficiosa per al funcionament correcte i el desenvolupament tant dels hàbitats silvestres com dels conreus.

Aigua de pluja a terra. 

I passa que, quan les gotes de pluja colpegen la terra, aquest tipus de bacteris, aquests éssers vius que romanen ocults al primer pam de sòl formant part de la fauna edàfica, alliberen una substància química coneguda com a geosmina. I aquesta substància, el significat de la qual és exactament «l'aroma de la terra», és la principal nota olfactiva del petricor, és a dir, de l'olor de terra mullada.

Però per què l'aroma del petricor desperta en nosaltres aquesta resposta emocional tan agradable? Per què ens sentim tan reconfortats quan el percebem a les nostres passejades pel camp després de la pluja o en transitar al costat d'un parterre o un camp de conreu acabat de regar? Per a això també tenim una resposta científica.

Els estudis del nostre mapa genètic han descobert que aquesta agradable reacció sensorial, aquesta resposta automàtica del nostre organisme, obeeix a un registre atàvic directament vinculat amb la natura.

Un record ancorat als nostres gens des del neolític: quan els nostres ancestres, aquells pioners que van començar a pasturar ramats i conrear la terra, associaven l'olor del petricor, aquesta inconfusible aroma de terra mullada, amb l'arribada de la tardor i de les pluges anhelades, i amb la fi de l'estiatge i el retorn de la fertilitat als camps.