L'àliga marcenca i la vinya

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Qui ha tingut ocasió d'observar l'episodi de caça de l'àliga en viu i en directe, reté a la memòria aquest episodi de la vida salvatge: sens dubte un dels més excitants als quals pot assistir qualsevol amant de la natura. 

Recordo nítidament l'única vegada que vaig assistir a aquest fet famós, que tantes vegades havia vist als documentals. I la veritat és que la realitat va superar de molt les expectatives. Va ser un matí net de finals de primavera, al bell mig d'una vinya situada als afores del poble familiar, que pertany a la comarca d'Utiel-Requena, a l'interior de València.

Exemplar d'àliga marcenca

Sempre amb els meus prismàtics al coll, al cap de poc d'arribar vaig alçar la mirada al cel des del camí d'accés a la vinya i vaig veure la inconfusible silueta d'una àliga marcenca penjada de l'aire: com un estel, planejant amb un intens vibrar de les ales, tal com ho fa el xoriguer. 

En observar-la amb més detall a través dels prismàtics vaig poder veure com mantenia la mirada fixa a terra. A l'instant va començar a baixar a poc a poc, com si fes graons. En aquell moment vaig entendre què estava passant: havia percebut una presa i es disposava a capturar-la. Dit i fet.

La rapinyaire es va llançar en picat davant els meus ulls per desaparèixer entre els ceps, amb tanta sort per a mi que l'escena va seguir en un dels carrerons entre vinyes, a plena vista. El que va passar tot seguit va esdevenir una de les cròniques estel·lars dels meus quaderns de camp. 

Embolicats en un garbuix de plomes i escates, la rapinyaire i la seva presa, una serp d'escala que vaig calcular que rondaria els dos metres de longitud, van començar a lliurar una de les batalles més singulars de totes les que tenen lloc a la muntanya mediterrània.

L'ofidi s'enroscava allà on podia: tarsos, ales, cua. Però la rapinyaire no desistia en el seu afany de cobrar-se aquella presa fabulosa. Sense deixar d'agafar-la amb les seves urpes potents i musculades va començar a centrar les picades, encertades i esquinçadores, a la part més propera al cap de l'ofidi.

Àliga marcenca

Passat tot just un minut, sabedora del seu destí fatal, la colobra va començar a cedir força a poc a poc, fins a despenjar-se del cos del rival com un mocador de seda. Sabent-se victoriosa, l'àliga va començar a ingerir la presa pel cap. Quan la va introduir a la gola va començar la lenta i metòdica tasca d'engolir-la. Tot i això, no va esperar a fer-ho del tot per alçar el vol.

Amb bona part de la cua de la serp penjant del bec, la magnífica rapinyaire va desaparèixer de la meva vista pels aires, i es va dirigir més enllà dels barrancs que envoltaven les vinyes. Possiblement volia arribar de pressa al niu, situat a la capçada d'un arbre, per alimentar el seu únic pollet, atès que la marcenca només pon un ou.

Aquesta espècie no està especialment amenaçada, però l'ús de verí al camp, la caça il·legal i l'impacte contra les línies d'alta tensió de la xarxa elèctrica que travessen el seu espai vital estan minvant la presència d'aquesta rapinyaire beneficiosa. 

I dic beneficiosa perquè amb la seva especialització les àligues marcenques actuen com a autèntics agents biològics per al control de les poblacions d'ofidis, i es converteixen en unes aliades fidels del pagès a l'hora de mantenir l'equilibri dels rèptils al camp: el seu únic aliment.
D'altra banda, amb gairebé dos metres d'envergadura, la marcenca és una de les àligues més impressionants de la fauna ibèrica. Bellíssima, té el plomatge del dors i el cap de color marró cendrós i el del pit i el ventre de color blanc. El que més destaca en veure-la posada és el cap: sobredimensionat, amb les plomes sovint eriçades i en el qual ressalten els ulls, d'un intens color groc.

Observada en vol des de baix també és inconfusible. De color blanc, mostra unes línies de punts que van de punta a punta d'ala, en horitzontal, mentre que el cap i el pitet són de color marró fosc.

Es tracta d'una espècie migratòria que arriba als nostres territoris a finals de març i els abandona abans que s'acabi l'estiu, una vegada completada la reproducció, per tornar a les zones d'hivernada a l'Àfrica tropical. Encara que és una rapinyaire forestal, prefereix els paisatges en mosaic, amb deveses, prats i camps de conreu com ara les vinyes: ideals per localitzar i capturar les preses.

Com totes les aus rapinyaires de la fauna ibèrica, l'àliga marcenca és una espècie estrictament protegida per la llei que hem de respectar i protegir.