Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Adaptació, aquesta és la clau de l'èxit per a una de les aus més comunes i més ben repartides dels nostres camps i boscos: la garsa, que els científics classifiquen amb el curiós nom llatí de Pica pica.  

Aquest còrvid de cap gran i bec fort també és una de les espècies més fàcils d'identificar gràcies al seu plomatge contrastat, on combina amb gran elegància el color blanc pur amb el negre com l'atzabeja. Però no és un negre apagat, sinó que, a la llum de sol, mostra unes irisacions verdes, daurades i liles brillants que li proporcionen una bellesa exòtica. 

Exemplar de garsa al bell mig d'una vinya de Familia Torres al Penedès.

Si la veiem a contrallum, la seva cua llarga en forma de rombe i que balanceja constantment, ens permetrà reconèixer-la igualment. Però fins i tot si no l'arribéssim a veure, una altra de les maneres més bones per identificar-la és el seu reclam singular: un ronc sec i curt, que converteix en uns espetecs llargs i estridents quan vol donar l'alarma, com si sacsegéssim una llauna plena de pedres.  Fa 45 centímetres de longitud i pot arribar a pesar un quart de quilo.

Abundant i ubiqua, la garsa habita tota mena d'ecosistemes forestals: des de la línia de la costa fins a les comarques d'alta muntanya. Tot i que el seu entorn més característic és el medi rural, el mosaic de conreus, bosquets i pletes que s'obren des de la perifèria dels pobles fins a les muntanyes. També s'instal·la en els entorns urbans, fins i tot al centre de les ciutats, i es converteix en una de les inquilines més habituals dels parcs i els jardins. 

Garsa al terra d'una vinya de Familia Torres al Penedès.

La seva capacitat d'adaptar-se a hàbitats tan diferents l'ha portat a ser una de les aus amb el mapa de distribució més extens, que abasta des del nord d'Àfrica fins a l'Extrem Orient, tota Europa i el sud-est asiàtic. A Espanya ocupa la pràctica totalitat de la península, tot i que la seva presència és més escassa a les comunitats del llevant i a la vall del Guadalquivir. No n'hi ha ni a les Balears ni a les Canàries. 

Omnívora i carronyaire, la garsa s'alimenta de tota mena d'aportació. Des de baies i fruites fins llavors i brots tendres. Caça insectes de tota mida i captura rosegadors i rèptils petits.  Gràcies al seu bec poderós i a les seves urpes afilades també pot actuar com una rapaç d'altres aus. Per això en algunes àrees del nord de la península la superpoblació de garses ha de ser controlada, perquè es dedica a visitar els nius i endur-se els pollets o els ous de la resta de les aus, i delma les seves poblacions fins a posar-les en perill. Carronyaire oportunista, també sol anar als abocadors i fins i tot furga a les escombraries dels contenidors. 

Un comportament característic de la garsa, i d'altres còrvids, és compartir les tasques de vigilància i control per protegir el grup. A les vinyes, per exemple, una d'elles se sol situar al capdamunt d'un arbre proper mentre la resta s'alimenta dels raïms per, en cas d'amenaça, donar l'alerta amb el seu reclam poderós. 

Exemplar de garsa sobrevolant una vinya de Familia Torres al Penedès. 

Acostuma a fer una sola posta, entre març i abril, de quatre ous aproximadament. El niu, situat a les forquetes més altes dels arbres, és un gran receptacle esfèric elaborat a base de restes vegetals i tots els materials que li criden l'atenció al camp (l'atrauen molt les coses brillants): des de cordes, fins a trossos de tela i plàstic que barreja amb el fang.  

Per últim i a títol de curiositat, de la mateixa manera que passa amb altres còrvids com el corb, la gralla o la cornella, a la garsa se li han atribuït des de sempre unes dots d'intel·ligència que l'han duta a ser protagonista de tota mena de contes i llegendes. Se l'acusa des de ser lladre de joies (per la seva atracció cap a tot allò que brilla), fins a saber obrir les portes dels graners i els coberts per alimentar-se de les coses que hi ha emmagatzemades. Així i tot, cal deixar molt clar que es tracta d'una espècie protegida per la llei, una au bellíssima i molt beneficiosa per al camp, que ha de ser respectada i la captura de la qual està prohibida.