El xot i les nits d'estiu a la vinya

Per: Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Durant les nits d'estiu, les arbredes que envolten les vinyes solen ser l'escenari idoni per escoltar un dels reclams més singulars de l'avifauna ibèrica.

És un nítid i potent tiuuuu/tiuuuu/tiuuuu que molts comparen amb el famós sonar dels submarins i que es repeteix de la mateixa manera, a intervals gairebé exactes, durant hores i hores.

Així i tot, aquest xiulet curt i sec que ressona cada dos segons a la nit —un so entre lúgubre i agut— correspon realment al cant d'una au silvestre: el xot europeu, la més petita de les nostres rapinyaires nocturnes.

El xot és una espècie migratòria que normalment solia arribar als nostres camps a principis d'abril per tornar a les zones d'hivernada de l'Àfrica subsahariana a finals d'agost. Aquests hàbits, però, es veuen alterats pel canvi climàtic, i cada vegada hi ha més xots ibèrics que esdevenen sedentaris.

Xot europeu

Ben distribuït per tota la península i les Balears, el xot és una au exclusivament forestal, tot i que no és habitual als boscos profunds ni als que s'eleven per sobre dels mil metres. En canvi, prefereix les arbredes obertes situades al voltant dels camps de conreu, els oliverars, les deveses, les pollancredes, les alberedes i altres boscos de ribera.

En tots aquests llocs, el cant del mascle no deixarà de sonar durant tot el període de cria, sigui per marcar territori o per atraure les femelles, que també canten, però amb molta menys intensitat.

També se solen sentir als parcs i jardins dels afores de pobles i ciutats, on el seu reclam dona lloc a anècdotes curioses entre visitants i veïns. I si diem això de «sentir-se» és perquè la possibilitat d'albirar un xot en llibertat és realment remota.

El seu reclam inconfusible és l'única pista que permet detectar-ne la presència, perquè aquesta petita rapinyaire nocturna és una de les espècies més difícils de veure a la natura. Això és degut al seu plomatge mimètic, format per colors ocres, cendrosos, cremosos o torrats, finament pinzellats amb taques marrons.

Són tons que combina a voluntat per adquirir exactament la mateixa coloració que l'escorça dels arbres, i canvia d'aspecte segons l'arbre on s'instal·la. Aquesta habilitat extraordinària per camuflar-se fa que passi desapercebut als depredadors i als curiosos que se senten atrets pel seu reclam.

Si a aquesta sofisticada eina evolutiva hi unim la seva mida petita —no més gran que la d'una merla, encara que molt més allargada i vertical— i el costum de passar-se hores i hores dret en una branca sense moure ni una sola ploma, la invisibilitat del xot està assegurada.

Això no obstant, encara que passi desapercebut a la vista, la seva companyia és molt ben rebuda per la gent del camp, especialment pels viticultors, que saben que és un gran aliat per al control de plagues. El motiu principal és que la seva dieta es basa en insectes i rosegadors que poden causar danys a la vinya. Per això, a moltes finques s'instal·len caixes niu artificials per afavorir-ne la presència.

Exemplar de xot 

Malauradament, l'avenç de les grans extensions de monocultius i l'abús de plaguicides n'estan delmant les poblacions, que en els últims vint anys han caigut més d'un 30 %. Per aquest motiu, aquesta espècie protegida apareix al Llibre Vermell de les Aus d'Espanya amb la categoria de «vulnerable» i està inclosa en el Llistat d'Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESPRE).