El bosc de ribera a la tardor

25 octubre 2022
otoñada

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

 

Totes les èpoques de l'any tenen un atractiu diferent en la natura, però cap ofereix estampes tan màgiques com la tardor. Sens dubte, a l'hemisferi nord aquesta és l'estació dels boscos, especialment els de fulla caduca. Fagedes, castanyedes i nogueredes llueixen per aquestes dates una varietat de colors, del groc a l'ataronjat, i del vermell al daurat, que converteixen aquestes arbredes tan belles en un lloc encantat, on cobren vida les llegendes de les fades i els follets.  

 

Paisaje de un bosque otoñal.
Paisatge d'un bosc tardorenc. 

 

Un encant que adquireix la dimensió d'una obra d'art en els boscos de ribera: probablement el lloc més emocionant per gaudir de la tardor a la natura, no en va per a molts la millor imatge de la melangia és la d'una pollancreda en plena tardor. 

A mitja estació, oblidats ja els dies d'estiu en què les seves branques denses de fulles verdes brindaven les ombres més bones, els pollancres ja han iniciat la llarga letargia que els permetrà superar els rigors de l'hivern. D'aquesta manera, adormit i cansat, el vell pollancre atura el flux de la saba al seu interior mentre les fulles, completament grogues, comencen a caure acariciades pel vent suau del capvespre per entapissar el terra d'un mantell que s'anirà tornant daurat. 
 

 

Paisaje de chopera amarilla.
Paisatge de pollancreda groga. 

 

És així com les arbredes dels rius, esquitxades de pollancres associats amb oms, salzes, àlbers o freixes, entre altres arbres de ribera, es van recollint a poc a poc, com la tramoia d'aquells còmics que recorrien els pobles i desmuntaven l'escenari en acabada la funció. Aquest anar recollint lentament les cadires, desmuntar la tarima i carregar la tartana és semblant al que passa als boscos de ribera entrada la tardor, quan el cant del puput, el cucut o l'oriol són només un record de l'estiu i deixa pas al dels pit-rojos i els tallarols. 

El cant harmoniós d'aquests ocells, que han baixat del nord d'Europa per passar l'hivern als nostres paisatges temperats, es barreja en aquestes dates amb un altre so característic de la tardor als boscos fluvials: el cant del gripau llevadora (Alytes obstetricans) que, amb el retorn de les pluges i el descens de les temperatures, està més actiu que mai. 

El xiulet suau i monocord del mascle d'aquesta mena d'anur (que és com anomenen els científics els amfibis sense cua) se sent de manera repetida, com una lletania, i quan se n'ajunten uns quants pot donar lloc a un concert de xiulets singular que afegeixen un altre toc de màgia a aquests boscos encantats.  

Amb aquesta sonsònia tènue i agradable, aquest petit amfibi, de només cinc centímetres i més fàcil de sentir que de veure, anuncia el zel de l'espècie i busca atreure les femelles per, alçant-se sobre elles, començar amb el ritual d'abraçades amoroses que serveix de preludi a les còpules, després de les quals arribaran les postes successives. 

Encara que la part insòlita arriba a continuació, doncs, arribat aquest moment, i mentre la femella va traient els cordons d'ous ja fecundats com si fossin enfilalls de caramels, el mascle no dubta a anar-los recollint amb les potes del darrere per llençar-se'ls directament a l'esquena, convertits en una motxilla gelatinosa. 

D'aquesta manera, serà ell i no ella qui portarà sobre el seu petit cos la posta dels ous de diferents femelles, més d'un centenar i durant gairebé un mes fins que, quan s'acosti el moment de l'eclosió, els dipositarà a l'aigua perquè neixin les cries i iniciïn el camí calmós i prodigiós de la lenta metamorfosi (fins a diversos anys en el cas d'aquesta espècie) que els convertirà en nous gripaus.
 
Fa uns anys, mentre gaudia d'un malenconiós passeig tardorenc per una pollancreda groga a la vora del riu Riaza, a la província de Segòvia, vaig tenir l'ocasió d'observar com un d'aquests amfibis veia complert el somni de dipositar la seva càrrega pesada en una tolla del riu que s'havia començat a omplir de nou amb la crescuda de la llera després de les pluges. 

Va ser al costat d'un pont de fusta, a l'interior del bosc. Sobre les espatlles del gripau, els ous, ja madurs, estaven a punt de fer eclosió. I era ben bé això perquè d'un cop d'ull vaig poder veure perfectament els menuts que es movien al seu interior. Devien ser al voltant d'una centena i tots junts feien més embalum que el seu progenitor.  Quan van caure a l'aigua es van començar a obrir com per art de màgia, i les cries van començar a nedar per repartir-se per la tolla.  Va ser un moment impressionant: un dels molts regals que ens ofereix la natura quan ens hi apropem amb respecte i admiració. Especialment a la tardor.   
 

Gaudeix de descomptes i no et perdis les novetats de Familia Torres