Com llegir una etiqueta de vi sense perdre's en tecnicismes

Per: Laura Conde, periodista

L'etiqueta d'un vi pot contenir molta informació, però no sempre és fàcil interpretar-la. Quina diferència hi ha entre un criança i una reserva? Què significa Gran Cru? És millor un vi amb una denominació d'origen? Repassem les indicacions principals que podem trobar en una ampolla i què signifiquen.

Llegint l'etiqueta del vi Perpetual, de Familia Torres.

A Espanya, la denominació d'origen (DO) identifica vins que compleixen unes normes de producció vinculades a un territori, com ara el Penedès o Ribera del Duero. La Rioja i el Priorat pertanyen a una categoria més exigent: denominación de origen calificada (DOCa) i denominació d'origen qualificada (DOQ) respectivament. També hi ha les indicacions geogràfiques protegides (IGP), que permeten més flexibilitat, i els vins de terrer, procedents de paratges vitícoles amb característiques pròpies.

Aquestes categories regulen la producció, però això no significa que uns vins siguin millors que els altres. Una DOQ o DOCa està sotmesa a controls més estrictes que una DO, però això no vol dir que tots els seus vins siguin millors. De fet, alguns productors elaboren vins excel·lents fora de les denominacions d'origen, sigui perquè fan servir varietats no autoritzades o perquè prefereixen treballar amb més llibertat.

D'altra banda, l'anyada indica l'any de la verema i la varietat de raïm, quan apareix, ofereix pistes sobre el perfil del vi. També convé distingir entre criança, reserva i gran reserva, termes regulats que fan referència a períodes mínims d'envelliment. En els negres, amb caràcter general, un criança requereix almenys dos anys, dels quals sis mesos han de transcórrer en bota; un reserva, tres anys, amb almenys un en bota; i un gran reserva, cinc anys, amb un mínim de divuit mesos en bota. En blancs i rosats, els terminis són de divuit mesos per als criances, dos anys per als reserves i quatre per als grans reserves, amb un mínim de sis mesos en bota en tots els casos.

Celeste Crianza és un vi de la DO Ribera del Duero i és un criança

França, Itàlia i altres regions

A França, moltes etiquetes no indiquen la varietat de raïm, perquè tradicionalment es dona més importància a la regió de procedència. Per exemple, un Chablis, de Borgonya, és un blanc de chardonnay, mentre que un Sancerre blanc, de la vall del Loira, s'elabora amb sauvignon blanc, encara que aquestes varietats no apareguin a l'etiqueta. 

La paraula appellation fa referència a una zona de producció reconeguda, on els vins han de complir normes determinades. Per entendre'ns, és l'equivalent aproximat a les nostres denominacions d'origen. També trobem paraules com château, habitual a Bordeus, que identifica una propietat vitivinícola, encara que no tingui cap castell, o domaine, freqüent a Borgonya, que es fa servir per referir-se a una explotació dedicada a l'elaboració de vi.

A més a més, podem trobar mencions com ara Grand Cru i Premier Cru, habituals en regions com ara la Borgonya o Xampanya. Són classificacions històriques vinculades a la qualitat del vi, encara que a Borgonya distingeixen vinyes concretes i a Xampanya s'han utilitzat per classificar pobles productors de raïm.

D'altra banda, a Itàlia, les sigles DOC (Denominazione di Origine Controllata) i DOCG (Denominazione di Origine Controllata e Garantita) identifiquen vins subjectes a normes específiques d'origen i producció. La IGT (Indicazione Geografica Tipica) estableix requisits diferents i pot permetre més flexibilitat en varietats i elaboració. Com a França, moltes denominacions fan referència al territori i no directament al raïm. El Barolo, al Piemont, s'elabora amb nebbiolo; el Brunello di Montalcino, a la Toscana, amb sangiovese.  

En països com Xile, Argentina, Austràlia, Nova Zelanda o els Estats Units, les etiquetes solen donar més protagonisme a la varietat de raïm que a la regió d'origen. Així, és habitual trobar vins identificats com a malbec o sauvignon blanc, tot i que també se n'indiqui la procedència. Tanmateix, que una etiqueta indiqui malbec no vol dir necessàriament que el vi estigui elaborat al 100 % amb aquesta varietat. Als Estats Units n'hi ha prou generalment que representi almenys el 75 %, mentre que a Austràlia i Nova Zelanda el percentatge mínim habitual és del 85 %. 

Altres dades d'interès 

Tot i que la graduació alcohòlica no és l'únic factor que determina el cos d'un vi, sí que ens pot donar pistes sobre l'estil: un de 14,5 % o 15 % sol presentar una sensació de volum més gran en boca, mentre que un altre d'11 % o 12 % acostuma a ser més lleuger. Altres mencions, com «vinyes velles», indiquen que el vi procedeix de ceps de certa edat, mentre que «fermentat en bota» significa que la fermentació s'ha fet en fusta, i no s'ha de confondre amb la criança en bota.

També és habitual trobar l'expressió «conté sulfits», obligatòria quan la concentració arriba als 10 mg per litre. Tot i que sovint s'associen amb productes industrials, els sulfits també es generen de manera natural durant la fermentació i s'utilitzen per protegir el vi de l'oxidació i les alteracions microbiològiques. 

Des del desembre del 2023, a més, la normativa europea exigeix informar sobre la composició nutricional. Aquesta informació es pot consultar mitjançant un codi QR, tot i que el valor energètic i els al·lèrgens han d'aparèixer també a l'etiqueta física. Els vins produïts abans de l'entrada en vigor de la norma estan exempts d'aquesta obligació.

En els escumosos convé fixar-se especialment en el nivell de sucre, que determina si estem davant d'un vi més o menys sec. Un brut nature conté menys de 3 grams de sucre per litre i no porta sucre afegit després de la segona fermentació; un extra brut, entre 0 i 6 grams; i un brut, menys de 12 grams. En canvi, un semisec conté entre 32 i 50 grams per litre i és clarament més dolç. Curiosament, extra sec, malgrat el seu nom, és més dolç que brut.