La granoteta de plastilina

19 abril 2022

Fa aproximadament quatre-cents milions d'anys, els peixos van decidir abandonar tímidament el regne de l'aigua i i treure el cap per primera vegada més enllà dels seus límits. Però ho van fer sense renunciar del tot a la seguretat del mitjà aquàtic, per tant va ser un viatge d'anada i tornada cap a les ribes.

Impulsats per l'afany explorador, aquells pioners van anar adaptant les aletes pectorals per poder caminar per terra ferma i endinsar-se en el prometedor mitjà terrestre. Aquella aventura va suposar una de les gambades evolutives més grans de la història de la biosfera, i va donar origen als primers amfibis. (am phibios: ambdós mitjans).

Des d'aquella primera 'excursió' fora de l'aigua, aquesta classe de vertebrats ha anat evolucionant de manera sorprenent fins a completar un catàleg variat de gèneres que, segons els herpetòlegs, avui dia disposa d'aproximadament 7.500 espècies diferents repartides per les zones temperades del planeta.

Per tot això, els amfibis representen un dels exemples més bons d'adaptació al planeta i d'interconnexió entre els ecosistemes aquàtics i terrestres. Amb el pas del temps el seu procés evolutiu va donar origen a dos grups ben diferenciats d'espècies: el dels amfibis amb cua, que anomenem urodels i del qual en formen part els tritons, les salamandres i els ofegabous; i el dels amfibis sense cua, anomenats anurs, compost bàsicament per granotes i gripaus.

En el cas d'aquests darrers, i malgrat que la seva vida també s'està veient alterada pels efectes del canvi climàtic, tal com succeeix amb la majoria dels protagonistes d'aquest blog, en el transcurs de la primavera arriba el millor moment de l'any per sortir a la natura i gaudir de la seva presència.

El cicle reproductiu de les granotes i els gripaus comença entre finals de març i els primers dies d'abril, quan se'ls sent sovint raucar als estanys i tolls dels nostres camps per marcar territori i atreure les femelles. I també a l'entorn de les basses de rec agrícola, que sovint se solen localitzar entre les vinyes, de manera que els ceps van accelerant el seu desenvolupament fins que neixen els raïms al so dels batracis (del grec batrachos, que literalment significa granota).

I entre totes les granotes que prosperen aquests dies en els nostres paisatges, n'hi ha dues que són especialment remarcables per la seva bellesa: la granoteta de Sant Anton (Hyla molleri) i la seva cosina germana, la granoteta meridional o reineta (Hyla meridionalis).

Considerades entre els animals més bells de la fauna ibèrica, el color verd pastel (poden arribar a ser fins i tot blavoses) i la seva textura toveta i arrodonida fan que semblin dues figures petites de plastilina, doncs amb prou feines arriben als cinc centímetres.

Imatge
Ejemplar de ranita de plastilina, en la corteza de un árbol. Fotografía de: Jose Luis Gallego.

Exemplar de granoteta de plastilina, a l'escorça d'un arbre. Fotografia de: Jose Luis Gallego.

Es diferencien entre si perquè la de Sant Anton té una llarga franja longitudinal marró daurat que envolta el seu cos (molt més curta a la meridional) i el separa en dues parts: des de l'ull, en forma d'antifaç, fins a les potes del darrere.

Pel que fa a la seva àrea de distribució, la granoteta de Sant Anton és més habitual a la meitat oest de la península, mentre que la meridional fa honor al seu nom i ocupa el sud-est, i és especialment abundant a l'àrea mediterrània d'Andalusia.

En època de zel, els mascles inflen d'aire el descomunal sac bucal que tenen sota la barbeta com si fos un globus de xiclet gegantí, i l'expulsen de cop emetent el seu raucar característic.

D'hàbits arborícoles, tant a una com a l'altra els encanta raucar des de les branques dels arbres, per la qual cosa no és rar sorprendre-les enfilades a les copes, fins i tot bastant allunyades dels tolls.

Les granotes s'alimenten d'insectes per la qual cosa són molt beneficioses per a l'ésser humà. No piquen, no mosseguen, no transmeten malalties ni fan mal a ningú. Com la resta dels amfibis, tant la granoteta meridional com la de Sant Anton (especialment aquesta última) estan en regressió, amenaçades per la contaminació dels ecosistemes aquàtics, la dessecació de les zones humides i l'augment de les temperatures degut a la crisi climàtica.

Abans d'acabar cal recordar que totes les espècies d'amfibis estan estrictament protegides per la llei, per la qual cosa no es poden capturar, ni molt menys danyar-les o alterar-ne l'hàbitat. I pel que fa a la famosa llegenda que acompanya les granotes, no ho intenteu: no es coneix el cas de cap exemplar que s'hagi transformat en príncep després de rebre un petó.

The subscriber's email address.
No et perdis les novetats i ofertes de Familia Torres