La dama blanca del celler
Fa anys vaig visitar un petit celler situat a les afores del poble que tenia un petit secret. I és que, tot i que ningú n’havia près mesures i al seu interior s’hi emmagatzemaven aliments, mai no s’havia detectat la presència de ratolins.
Un dels responsables del manteniment em va comentar que al fons del celler, just sota l’obertura que dona a la golfa superior (un lloc fosc i poc freqüentat que funcionava com a traster) feia anys que hi recollia unes estranyes restes orgàniques: una espècie de boles de color negre formades per pèl i ossos petits. En veure-les vaig saber que, evidentment, eren egagròpiles.
Les egagròpiles són les restes que algunes aus (especialment les rapinyaires nocturnes) expulsen per la boca després d’alimentar-se de les seves preses. Les formes i la mida de les egagròpiles permeten identificar l’espècie i en aquell cas no hi havia cap dubte: en aquella golfa fosca del celler hi vivia una òliba.
L’òliba vulgar (Tyto alba) sol establir el seu territori de caça als grans espais oberts amb diversos posadors, sempre en un entorn rural, i, molt especialment, entre deveses, oliverars i vinyes.
Exemplar d’òliba vulgar sobre un tronc d’un arbre. Fotografia d'Ana Mínguez
Molt sociable, pels seus hàbits podríem dir que no només no evita la presència de l’home, sinó que la cerca, doncs les òlibes solen ocupar edificis de tot tipus: cases de pagès, esglésies, coberts i, esclar, cellers. Per això als Estats Units l’anomenen ‘òliba del campanar’ i al Regne Unit ‘mussol de graner’.
Per diferenciar l’òliba vulgar de la resta de mussols només cal que mirem el seu rostre. Gràcies al seu aspecte facial insòlit, en forma de cor, i en el qual hi destaquen com dues boles de vidre els seus ulls negres, aquesta espècie és la més inconfusible de les aus nocturnes.
Exemplar d’òliba vulgar. Fotografia d'Ana Mínguez
Gran caçadora de ratolins i petits talps, les seves urpes, ben musculades, estan equipades amb unes ungles fines i acerades que es fixen sobre quatre dits amb un radi de mobilitat ampli. Gràcies a aquesta característica, l’òliba pot disposar de dues urpes al davant i dues al darrere per agafar amb més força les seves preses.
El zel de l’òliba vulgar comença a finals de febrer i la incubació (entre 4 i 6 ous) es desenvolupa entre el març i l’abril. Els pollets, com boles de cotó, però amb el seu característic cor facial, solen rondar pels voltants del niu fins a l’estiu, quan els joves decideixen alçar el vol i abandonar-lo per sempre. La parella d’òlibes roman unida durant tota la vida i poden arribar a viure més de 20 anys, amb la qual cosa ens desempalleguen de milers i milers de roedors danyosos per als conreus.
Òliba vulgar, fotografiada perl'Ana Mínguez
Espècie protegida, les poblacions d’aquesta espècie beneficiosa estan desapareixent a tota Espanya (han desaparegut fins a un 50% en algunes comunitats) degut a l’ús abusiu d’agroquímics, per la qual cosa cal que la gent del camp contribueixin a la seva conservació, i recuperin pràctiques de conreu basades en l’agricultura regenerativa i el respecte per la natura.