Descobrir el vi (IV): Més enllà del rioja a España.

Els vins clàssics són «clàssics» per alguna cosa. Hi ha regions i estils de vi que han superat la prova del temps, que han demostrat elegància, longevitat i complexitat, que poden donar a un amant del vi aquesta dimensió extra a l'experiència del tast. Bordeus i Borgonya, Barolo i Brunello, la Rioja i Ribera del Duero, totes elles estan en aquesta llista.

Fa poc vaig estar de nou a La Rioja, on vaig conèixer i vaig parlar amb bodeguers de tota mena, i vaig veure en primera persona per què és el clàssic d'Espanya, per què va ser la primera de les dues úniques Denominacions d'Origen a la qual es va afegir la categoria de «Qualificada». Vam tastar alguns vins excepcionals. També vam veure canvis, com l'arribada d'una «nova onada» de vins de finca. Aquí hi ha un gran camp per a qualsevol aficionat al vi.

Però molta gent s'esforça per anar més enllà dels clàssics i trobar coses noves. Al Regne Unit, encara que potser és on més disponibilitat hi ha de vins de tot el món, les llistes de vins bons i l'interès dels consumidors de vins bons segueixen fermament centrats a Bordeus, Borgonya i Champagne. Per a un aficionat americà, potser es podrien afegir a aquesta llista Brunello di Montalcino i Napa Cabernet. A Espanya, Rioja, Ribera i, potser, Jerez.

En el cas d'Espanya, on la innovació i el canvi s'estan produint molt més enllà de les fronteres de La Rioja, on estan sorgint noves regions de gran qualitat i on s'estan redescobrint antigues varietats i raïms, això és una vergonya. Hi ha vins molt interessants per tot el país que mereixen l'atenció dels amants del vi de qualsevol lloc. M'agradaria compartir alguns que m'han cridat l'atenció.

Duero avall

Quan es va fer palès l'auge de la Ribera del Duero en els anys 1980, l'aristocràtica ull de llebre va poder sobresortir fora de la Rioja, sota els noms de tinto fino i tinta del país, produint vins opulents, de fruits foscos en els estils més elegants del rioja. Celeste Crianza y Reservasón típics d'aquest estil.

Però aigües avall, el Duero té una altra encarnació en els vins de Toro. Aquí, sota el nom tinta de toro, el raïm dóna vins més grans i foscos amb un estil més potent. Els tanins poden ser una mica salvatges, rústics i ferms, més similars als dels vins que es donen riu avall com tinta roriz en el portuguès vall del Douro. No obstant això, hi ha vins molt interessants a Toro, com el Pintia que fan aquí els cellers Vega Sicília.

I a Toro no es poden passar per alts els blancs de Rueda. El raïm verdejo dóna vins amb un perfil que recorda a la sauvignon blanc amb fruita tropical més opulenta. Encara que a la DO també es permet la sauvignon, per a mi els més interessants són els verdejos purs. Amb els cellers experimentant amb el roure, el ciment i l'acer inoxidable per a la fermentació i la maduració, elaborant vins frescos i vibrants per beure joves, com Verdeo,o amb potencial d'evolució, com Camino de Magarín, hi ha vins per a tots els gustos.

El renaixement de la garnatxa

Quan la reina ull de llebre va acaparar tot l'interès en els anys 1990, la garnatxa va caure en declivi. Desprestigiada com a varietat de baixa qualitat i rendiment, es van arrencar moltes vinyes. No obstant això, des de fa 5-10 anys, sobretot, els cellerers han redescobert el que una bona garnatxa pot donar de si.

Si alguna regió ha encapçalat la redempció de la garnatxa -i de la seva cosina carinyena (carignan, samsó), ha estat el Priorat, a Catalunya. Aquí, s'han combinat varietats antigues de garnatxa i carinyena amb varietats importades, com syrah i cabernet sauvignon, per produir vins densos, profunds i estructurats amb caràcter de fruites negres i raïm passa i una marcada mineralitat. La seva categoria de DO Qualificada concedida en 2000 va ser, sens dubte, merescuda.

I el que és més interessant, des d'aproximadament l'any 2010 els principals productors, com Mas Martinet, han començat a reduir la presència de varietats importades i l'ús de bótes de roure noves. Aquests dos factors han servit per destacar el caràcter varietal de la garnatxa i carinyena, en benefici particular de la garnatxa. Aquest any vaig provar Perpetuala ProWein, l'exquisit priorat insígnia de la Família Torres, que és un cupatge de sol garnatxa i carinyena de vinya vella.

Si busquem exemples menys cars i no tan pesos pesats, tenim els vins de Montsant, que gairebé envolten al Priorat. És a prop la petita DO de la Conca de Barberà, amb terres de pissarra trencada, llicorella, similars als del Priorat. Aquí també la garnatxa es barreja amb la carinyena per generar vins intensos i potents, però que envelleixen bé. Encara que en aquest cas solen incorporar la molt tànica monastrell (mourvèdre) i varietats locals poc comuns, com les que es troben en Grans Muralles.

Altres cellers, sobretot la generació més jove, s'han adonat de la bellesa de la garnatxa de vinya vella. Han buscat velles vinyes per recuperar-les i fer vins nous i diferents de l’estil de tot Espanya. Aquest renaixement vol dir que hi ha altres regions a tenir en compte. Això inclou Navarra, on cellers com Domaines Lupier ens recorden que amb vinyes velles a alçada al peu dels Pirineus la garnatxa navarresa pot donar molt més que rosat barat.

Campo de Borja i la veïna Calataiud, a Aragó, també estan produint vins garnatxa de bona qualitat. La creació d'una categoria Calatayud Superior, amb una edat mínima de la vinya de 50 anys, una producció de no més de 3,5 tones / hectàrea i almenys un 85% de garnatxa, hauria d'ajudar a seguir impulsant això. I amb l'escala de qualitat suggerida per Fernando Mora, MW, per a Camp de Borja el 2017, que possiblement aniria en una direcció similar, són dues regions a tenir en compte.

Finalment, i potser l'exemple més interessant, la revolució de la garnatxa ha arribat també a Madrid, concretament a laSierra de Gredos, a l'oest de la capital. Aquí, les vinyes conreades a altituds de fins a 1.200 metres mostren la cara més lleugera de la garnatxa, produint vins més tipus pinot noir, de color pàl·lid, delicats aromes florals, sobretons herbacis i una vivaç i refrescant acidesa.

Cellerers de la nova onada, com Comando-G, Daniel Jiménez-Landi i Marañones, estan utilitzant tècniques de vinificació de pinot, com fermentació en raïm i bótes més grans de 500 litres, per fer vins molt interessants.

Vins enèrgics de la costa atlàntica

I finalment, però no menys important, arribo al nord-oest atlàntic, la regió d'Espanya que més m'ha entusiasmat durant més temps. Aquí, la refrescant influència de l'oceà ha creat una sèrie de vins blancs frescos, vivaços i molt aromàtics que no només són un maridatge excel·lent per al marisc local, sinó que també poden ser vins de guarda seriosos.

Els albariños de les Rias Baixas no necessiten presentació per a la majoria dels lectors. No és cap sorpresa que la seva combinació de refrescant acidesa i aromes cítrics i salins, amb un brillant to aromàtic d'albercoc, s'hagi expandit per tot el món, amb excel·lents exemples de cellers com Pazo de Señorans i Terras Gauda, i vins com el Pazo das Bruxas de la Família Torres, que posen de manifest l'elegància d'aquesta varietat. Aquests també poden ser bons vins de guarda.

Més al sud de Galícia, el ribeiro està portant al món la treixadura, una varietat de raïm local que típicament es barreja amb loureiro per fer blancs més delicats, cítrics i refrescantment minerals. A l'interior, Valdeorras és la pàtria de la godello. Aquesta varietat, en mans de cellerers com Rafael Palacios, combina opulents aromes de fruita d'os amb un vibrant rampell d'acidesa que pot envellir molt bé. Amb un toc de farinós roure francès, aquest raïm recorda al borgonya blanc.

També a l'interior, sobretot al Bierzo, han reclamat les vinyes velles i terrasses de mencía, raïm negre autòctona. Aquí, ia la Ribera Sacra, pot produir vins negres ben estructurats de fruits blaus i negres, de profund color porpra i un sabor mineral fumat i rocós, però subratllats per una refrescant acidesa que els aporta el seu clima més fresc. Alguns han demostrat també ser vins seriosos i de guarda.

Finalment, a la costa nord, sota la influència del golf de Biscaia, tenim el txakolí, un delicat vi blanc, vivaç i de baixa graduació alcohòlica del País Basc. Elaborats amb hondarribi zuri i Hondarrabi beltza, aquests blancs i rosats tenen un vibrant toc cítric de llimona, suau agulla carbònica i una acidesa deliciosa. Mariden estupendament amb ostres i altres mariscs locals.

En conclusió, val a dir que el renaixement de l'Espanya regional ofereix una gran varietat d'estils de diferents llocs que poden assolir nivells de qualitat tan bons com els millors de les regions clàssiques d'Espanya. L'amant del vi intel·ligent farà bé en triar-los.