150 ANYS DE FAMILIA TORRES: EPISODIS DE UNA VIDA (3a generació)
Les vicissituds no cessen. I en aquesta ocasió arriben per partida doble. Un desafiament duplicat del que, perdre-ho tot o bé sortir-ne airosos, depenia d'un noi sobre les espatlles del qual descansava el present i futur del celler familiar. Miguel Torres Carbó (1909-1991).
De nou, l'agitació convulsa sorgida d'un nou context sociopolític sotmetia a la Família Torres a un nou desafiament, que obligava al celler a reinventar-se. Un revés de infaust bel·licisme que, per sobre dels mals, va venir precedit de la mort de Joan Torres.
Miguel Torres Carbó: Massa jove per dirigir?
La sensació generalitzada després de la mort de Juan Torres era de neguit i incertesa, davant l'absència d'una figura directiva que ho havia estat tot. Els dubtes sobre el jove Miguel, sense experiència comercial, semblaven raonables.
Però la figura de Josefa Carbó va transcendir el paper de matriarca per erigir-se com pedra angular i sòlids fonaments sobre els quals mantenir-se. Una dona culta i determinada, que suposaria un suport vital per al seu fill Miguel, davant un fosc sender que hauria de recórrer...
Amb vint-i-cinc anys, i les carreres de química i farmàcia, el jove Miguel es posa al capdavant del celler, on supleix la seva falta d'experiència amb un minuciós estudi de tot allò relacionat amb l'elaboració i criança del vi, el que denotava l'absoluta determinació del nostre personatge a revertir l'esdevenir del celler... i el seu propi. Una determinació que restarà inherent a l'ADN de la Família Torres.
Guerra…
La guerra civil fa acte de presència. L'aviació italiana, aliada del bàndol franquista, bombardeja diverses poblacions catalanes. Vilafranca és una d'elles. L'objectiu: el principal punt de subministraments i la principal via de transport que fan arribar armes i queviures al capdavant: l'estació de tren.
[[{"fid":"18529","view_mode":"default","fields":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false},"type":"media","field_deltas":{"1":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false}},"link_text":null,"attributes":{"height":869,"width":1195,"style":"height: 364px; width: 500px;","class":"media-element file-default","data-delta":"1"}}]]
Estat del celler després dels bombardejos, durant la guerra civil (Vilafranca del Penedès)
Una bomba cau. Després una altra. I una altra. La bomba assenyalada es desvia uns pocs metres ... Tot d'una, la història, el llegat i tots els esforços de tres generacions queden sepultats entre runa, foc i rius de vi que tenyeixen els carrers de vermell sang en una metàfora tan poètica com terrible. Tot, és ara res.
"Però n'hi ha prou de lamentar-se". S'imagina a Miguel Torres Carbó davant la runa. "No puc defallir. No ara. No jo". Dit i fet. Miguel va acabar de reconstruir el celler en menys d'un any mentre, en paral·lel, va emprendre un viatge comercial a Cuba, Veneçuela, Mèxic, Estats Units i Canadà, on va prestar especial interès en el funcionament d'aquests mercats i les seves característiques.
[[{"fid":"18530","view_mode":"default","fields":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false},"type":"media","field_deltas":{"2":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false}},"link_text":null,"attributes":{"height":890,"width":1294,"style":"height: 344px; width: 500px;","class":"media-element file-default","data-delta":"2"}}]]
Miguel Torres Carbó, al port de Barcelona.
El 1941 torna a Barcelona amb la feina realitzada a l'esquena: Ha obert delegacions comercials als Estats Units, on el 1944 les vendes van superar el milió de pessetes.
Amb aquesta determinació, Miguel Torres Carbó va consolidar primer i va expandir després, amb l'ajuda d'aliats i col·laboradors, l'etapa de major creixement del celler de la Família Torres. Vins tranquils, generosos, licors, vermuts i brandis sortien diàriament des del port de Barcelona amb la novetat d'anar embotellats. Una revolució que va determinar una nova manera d'entendre l'elaboració del vi, una mena de protofilosofía comercial basada en la relació origen-qualitat, tan inevitable en els nostres dies.
[[{"fid":"18531","view_mode":"default","fields":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false},"type":"media","field_deltas":{"3":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false}},"link_text":null,"attributes":{"height":602,"width":1007,"style":"height: 299px; width: 500px;","class":"media-element file-default","data-delta":"3"}}]]
Miguel Torres Carbó a la vinya amb el seu cotxe, conservat al museu de la Familia, i on sempre portava una ampolla de vi per donar-se a conèixer.
Els clàssics atemporals que avui coneix el món sencer són l'inestimable llegat de Miguel Torres Carbó. L'home que va obrir al món la porta del bon nom dels vins de la nostra terra.
