L'eriçó simpàtic del jardí

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego) 

És molt probable que el lector hagi tingut alguna trobada amb el nostre protagonista, sigui al seu jardí, en algun passeig per les afores o, fins i tot, al parc de la ciutat. Es tracta d'un dels animals més confiats, bonassos i innocents de tots els que habiten el nostre entorn natural. Fins al punt que no és rar sorprendre'l a l'interior dels terrenys particulars de les cases de pagès, tot alegrant els infants, que celebren la seva presència com la d'un amic simpàtic.    

Pel que fa a la resta, a l'eriçó comú o europeu, al qual els científics classifiquen com a Erinaceus europaeus, no li cal descripció: les pues llargues i afilades que cobreixen el seu tors el converteixen en un dels mamífers salvatges més fàcils d'identificar. L'aspecte rodanxó i les potes curtes i despullades, juntament amb el morro afilat, molt similar al dels rosegadors, acaben per definir una de les morfologies més inconfusibles de tota la fauna ibèrica. 

Més enllà de la seva cuirassa punxeguda, les orelles molt desenvolupades denoten una capacitat auditiva accentuada, sentit que complementa amb un olfacte molt fi gràcies al seu nas afilat cobert de vibrissa: aquests pèls allargats i rígids que, com en el cas de tants altres mamífers silvestres, li serveixen de radar.  

Exemplar d'eriçó comú al bosc.  

Fa una mica menys de trenta centímetres de longitud, i en el cas dels mascles, que són més grans que les femelles, poden arribar a superar el quilo i quart de pes. 

Aquest mamífer insectívor mostra un comportament gairebé tan singular com el seu aspecte. Exclusivament crepuscular, l'eriçó va decidir recobrir-se d'unes pues afilades i dures, d'uns tres centímetres de longitud, per dotar-se d'un escut de defensa perfecte davant de qualsevol atac exterior. De manera que, gràcies al curiós sistema de musculació circular, el nostre protagonista aconsegueix enroscar-se sobre si mateix fins a convertir-se en una bola espinosa de tacte perillós i un mos gens apetible.  

Cosa que resulta totalment resolutiva en el cas de tenir un encontre amb els seus depredadors naturals com les guineus, les àguiles i els grans ducs, però que no li serveix de res enfront del pitjor dels seus enemics: l'automòbil.   

La mortalitat dels eriçons per atropellament apareix com la més alta en tots els estudis que es fan sobre aquest aspecte preocupant de la conservació de la natura, i és que quan l'eriçó decideix travessar la carretera que creua el seu territori i observa els dos fars que se li apropen, decideix fer-se una bola, perquè les seves potes curtes no li permeten una fugida ràpida. Però aquest recurs evolutiu, aquesta eina sofisticada i efectiva de la qual l'ha dotat la natura, és absolutament infructuosa quan es tracta de la carrosseria pesada d'un cotxe o un camió. 

Distribuït per tots els ecosistemes on abunden els arbres i el matoll baix, l'eriçó comú pobla tot el territori peninsular, a excepció de les zones àrides, mentre que l'eriçó morú (Atelerix algirus) pràcticament idèntic, tot i que una mica menor, lleugerament més blanquinós i original del nord d'Àfrica, ha establert nuclis de població al llarg de tota la nostra franja mediterrània, especialment allà on falta el comú, és a dir, a Ceuta, Melilla, les Illes Balears i Canàries. 

Eriçó comú sobre una escorça d'un arbre caigut al bosc.   

Crepuscular i nocturn, a l'hora de detectar la seva presència és molt útil intentar identificar el seu rastre: unes petjades petites en què apareixen marcades els cinc dits i les ungles. Les deposicions són negres, cilíndriques i compactes, amb restes quitinoses abundants procedents dels insectes que, juntament amb els fruits i les baies del bosc, componen bàsicament la seva alimentació.    

Personalment, he tingut la sort de rebre diverses vegades la visita de l'eriçó al jardí de casa nostra, una presència que sempre hem celebrat com un regal de la natura. Tanmateix, més enllà d'observar-lo amb curiositat i respecte, hem acabat facilitant-li ràpidament la sortida perquè tornés al bosc, que és i ha de ser sempre el seu lloc de residència. Per tot això em permeto pregar al lector que, si alguna vegada té la sort de rebre la visita del nostre simpàtic amic, no intenti capturar-lo, ni de molt retenir-lo a casa.