L'encant gràcil del conill de camp

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Sovint els animals més comuns dels nostres camps, aquells que habiten a l'entorn més proper i amb els quals solem tenir alguna trobada esporàdica generen menys interès que altres espècies molt més escasses i difícils d'observar. Un dels exemples més bons i més clars el tenim en el conill de camp, omnipresent i sovint abundant, al qual els científics classifiquen amb el nom llatí d'Oryctolagus cuniculus.  

D'aspecte inconfusible, a excepció de la seva similitud amb la llebre, el conill és un dels mamífers més coneguts dels nostres camps. Té el cap rodó i els ulls grans i foscos. Les seves orelles són molt més curtes que les de la llebre i el pelatge és de color marró grisenc, espès i llanut, molt més tou que el de la llebre. Ventre clar. Les potes davanteres són més curtes que les posteriors, tot i que aquestes últimes estan molt menys desenvolupades que les de la llebre, que en termes generals és més gran, gairebé el doble tant en el pes com en la mida i amb una figura menys rodanxona, més estilitzada i musculada.
 

Un conill de camp en la tranquil·litat del seu hàbitat.

Al contrari que les llebres, habitants dels erms oberts i els barrancs secs i pedregosos, els conills viuen en zones més fèrtils, de sòl tou i fàcil d'excavar, com ara les deveses, les prades i els clars dels boscos on se solen veure al capvespre o a primera hora del matí. Tot i que la femella del conill està en zel tot l'any, els parts solen concentrar-se entre la tardor i la primavera, i descansen a l'estiu. Per norma general, cada femella té mitja dotzena de camades l'any amb una mitjana de sis catxaps cada una. La gestació dura un mes, el mateix que la lactància. La mortaldat entre els catxaps és molt alta.

Herbívor voraç, s'alimenta bàsicament de fulles, tiges, brots, fruits, arrels i bulbs de tota mena de plantes, inclosos els conreus (d'aquí els seus problemes amb els agricultors). En èpoques d'escassedat també rosega les escorces dels arbres. 

Al contrari que la llebre, molt més solitària i poc social, el conill és un animal extremadament gregari.  Agrupa els caus el voltant del seu territori vital per establir-se en colònies que a vegades poden arribar a ser molt nombroses. Els membres d'un mateix grup es reconeixen per l'olor que transmeten. Durant el zel, els mascles marquen el territori amb excrements, orina i líquids glandulars. Les femelles defensen el cau mentre que els mascles vigilen el perímetre colonial. Només a l'inici de l'època de zel és quan hi ha hostilitats entre les colònies veïnes.

El pelatge mimètic del conill li permet amagar-se quan el perill aguaita lluny del cau, però la tendència defensiva que fa servir més és fugir cap al cau en una carrera ràpida per posar-se fora de perill al seu interior. En aquesta fugida frenètica fa tota mena de ziga-zagues a alta velocitat i salts impossibles que dificulten el seguiment del predador. Tanmateix, una vegada atrapat no ofereix resistència, i marca la captura amb un xiscle molt agut per avisar la resta de la colònia per tal que es posin fora de perill.

Un conill de camp al seu hàbitat natural, entre l'essència dels camps. 

Fins ben entrada la meitat del segle XVIII els conills es consideraven com a plaga històrica. Els historiadors conten que els fenicis van anomenar la península Ibèrica «I-shphanim», que significa «terra de conills», per la gran quantitat de lagomorfs que hi trobaven arreu. Alguns d'ells atribueixen a aquest terme l'origen etimològic del topònim llatí 'Hispània'.   

Però la situació actual de l'espècie ha canviat molt des d'aleshores. Avui dia el conill silvestre ha desaparegut de més de la meitat dels territoris que poblava fa amb prou feines un segle a conseqüència, fonamentalment, de dues malalties víriques: la mixomatosi i la malaltia hemorràgica del conill (EHV). La mixomatosi va aparèixer a Espanya a mitjan segle XX, i va delmar ràpidament les poblacions de l'espècie fins al punt de desaparèixer per complet en algunes regions. L'EHV va ser detectada per primera vegada el 1988, i va rellevar a l'anterior com a causa principal de la mortaldat, i encara persisteix.  

A més d'afectar la mateixa espècie, la irrupció d'ambdues epidèmies va trencar els equilibris de la cadena tròfica de la fauna ibèrica, on el conill ocupa un paper fonamental com a base alimentària d'una bona part dels carnívors, incloses algunes espècies tan amenaçades com el linx ibèric o l'àguila imperial, per als quals aquest lagomorf constitueix el seu aliment principal i gairebé exclusiu. 

Pel que fa al seu estat de conservació actual, i tot i que és cert que en alguns punts de la nostra geografia hi pot haver grans concentracions que acaben afectant els agricultors, el cert és que, a més de ser víctima dels virus, el conill ha estat suportant una alta pressió cinegètica per parts dels caçadors que ha reduït i continua reduint la seva capacitat de recuperació. 

L'ús de verí al camp, els efectes del canvi climàtic, amb sequeres cada vegada més extremes i recurrents, l'avanç de l'agricultura industrial i la destrucció dels seus hàbitats són altres causes que justifiquen que el conill silvestre estigui inclòs al Llibre Vermell dels Mamífers d'Espanya com a espècie vulnerable i que la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) l'hagi classificat com a espècie en perill.