La servera, l'arbre dels ocells
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Entre tots els arbres que envolten les vinyes i atrauen la mirada dels qui les treballen destaca la servera, a la qual els botànics classifiquen amb el nom científic de Sorbus aucuparia. Una espècie autòctona que per aquestes dates atrau la mirada dels vianants i de totes les criatures que habiten el bosc ibèric.
Durant la resta de l'any aquest arbret modest, que pertany a la família de les rosàcies i que sovint no passa d'arbust, roman semiocult a l'espessor del bosc. Una discreció que abandona a finals de setembre, quan les seves branques s'adornen amb uns carrassos copiosos de baies vermelles o ataronjades, tan cridaneres com indigestes.
Perquè, a més d'amargants i molt àcids, els fruits de la servera són tòxics en cru pel fet que, encara que en dosis baixes, contenen àcid parasòrbic. Per aquesta raó mai no n'hem de menjar quan passegem pel bosc.
No obstant això, si els recol·lectem madurs i els bullim durant una bona estona a foc lent, obtindrem una compota a partir de la qual es poden elaborar melmelades delicioses o farcits per a pastissos. En alguns països del nord d'Europa també fan servir les baies de la servera per elaborar un licor tradicional de les festes de Nadal.
En canvi, els que sí que gaudeixen del sabor de les baies fresques de la servera són els ocells silvestres. És tanta l'afició que senten els ocells per aquests arbres que, a la tardor, i molt especialment a l'hivern, quan l'aliment escasseja al bosc i els fruits romanen frescos a les branques nues, hi acudeixen en bandades grans i variades.
Un pinsà posat en una servera
Tallarols, pinsans, mussols, merles, estornells… Entre els ocells hivernants que no falten a la cita amb la servera figuren els tords, una espècie cinegètica molt apreciada. D'aquí que també es conegui aquest arbre amb el sobrenom de servera dels caçadors, atès que aquests solen esperar-los a les proximitats de l'arbre per capturar-los.
Pel que fa al seu aspecte general, i com dèiem, és un arbre de port modest, que no sol superar els deu metres d'alçària. Mostra una capçada baixa i poc densa, amb ramificacions abundants. Les fulles creixen en vareta, com l'acàcia, però són més punxegudes i serrades. Les seves flors, blanques i petites, molt delicades, apareixen a principis de juny i formen raïms grans i estrets.
A la natura la servera prefereix els boscos humits i ombrívols, generalment fagedes i rouredes, des de la mitjana fins a l'alta muntanya, fins i tot rondant els dos mil metres. No obstant això, també pot aparèixer als ribassos i els límits de les vinyes menys assolellades que esquitxen les regions muntanyenques litorals. Però aquests arbres no només creixen a la muntanya.
Una mallerenga en una branca de servera
Molt utilitzada com a espècie ornamental per la seva bellesa (a finals de tardor les fulles adquireixen un to vermellós elegant abans de caure), la servera també es pot veure en parcs i jardins urbans, on és capaç d'adaptar-se als climes més adversos, tant per la seva alta resistència a les baixes temperatures com a les sequeres i a la calor extrema.
Una altra de les curiositats de la servera és que té una fusta molt dura, similar a la del boix, per la qual cosa se sol fer servir en la fabricació d'estris de conreu. Moltes de les aixades, les pales o les forques que es guarden als coberts estan elaborades amb fusta de servera. Per això aquest arbre sorprenent que serveix com a rebost per als ocells és també molt apreciat pels artesans del camp.