La migració tardorenca dels ocells des de la vinya

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Quan arriba setembre, completes les labors del camp i celebrada la verema, la vinya es converteix en un dels millors llocs per a contemplar el trànsit tardorenc de la naturalesa.

 

Quan era nen els meus pares em portaven a veremar una petita finca familiar a la València castellana, entre Utiel i Requena. Record a les meves ties cantant cobles bellíssimes, el tràfec dels cabassos al tractor i el plaer de menjar raïm amb formatge per a berenar.

 

Al capvespre, mentre els meus oncles recollien les eines per a tornar al poble i conduir el remolc carregat de raïm fins a la cooperativa, jo em quedava allí per a tornar més tard i m'amagava entre els ametllers a fi d'observar als ocells que acudien a la vinya per a recórrer els solcs a la recerca dels grans caiguts, o pujar a les vinyes per a arrencar-los-hi als petits raïms que s'havien distret durant la verema.

 

 

El mirlo capiblanco, un habitual en los viñedos (imagen de Ana Mínguez - @anacagur)

El merla de pit blanc, un habitual en les vinyes (imatge de Ana Mínguez - @anacagur)

 

 

Recordo nítidament com em passaven les hores observant a gralles i merles, estornells, tords, gaigs i la resta dels ocells i animals (de tant en tant una guineu o un eriçó) que acudien a la vinya. I el que em meravellava era el color blau del cel en contrast amb el verd de les mars de ceps. Un verd que començava a empal·lidir per a anar tornant-se groc i que aniria cedint després al vermell a mesura que avancés la tardor.

 

 

El zorzal (imagen de Ana Mínguez - @anacagur)

El tord (imatge de Ana Mínguez - @anacagur)

 

Alguns matins, completa ja la verema, m'aixecava d'hora i agafava la bicicleta per a pujar a les vinyes i observar des d'allí els bàndols d'ocells migradors que per aquestes dates començaven a creuar el cel. Mai he conegut llums més belles, cants d'ocell més melodiosos ni fragàncies naturals més agradables que les que em regalaven aquells matins de tardor entre ceps.

 

 

Estirat sobre un coixí tou de fulles a la meitat d'un solc, la vinya es convertia en un immens amfiteatre des del qual veia creuar el blau del cel als grans esbarts rumb a l'Estret de Gibraltar. Sabia, perquè ho havia llegit, que una vegada allí aquells ocells viatgers s'amuntegaven per milions d'exemplars per a superar juntes els a penes quinze quilòmetres de mar que separen els dos continents i dispersar-se pel continent africà.

 

L'observació d'aquells esforçats rodamons creuant davant els meus ulls els cels de les vinyes amb rumb sud despertava en el meu jove esperit aventurer les ànsies d'explorar el planeta. Desitjava unir-me a elles, tirar a volar i unir-me al seu seguici per a acompanyar-les cap a les seves casernes d'hivern en el cor d'Àfrica.

 

Què veuran des d'allà dalt? Em preguntava Tindran temps de gaudir dels paisatges que creuen durant el seu desplaçament? Els serviran de guia? Els agradarà contemplar els bells mosaics que han de formar les vinyes a aquesta altura?

 

Totes aquestes qüestions em venien a la ment mentrestant, seguint l'impuls atàvic de la migració que va portar a l'home del paleolític a recórrer el planeta, somiava a ser una més d'aquelles cigonyes, voltors, àguiles, aguilons, falcons o milans que volaven cap a l'estepa massai, les immenses planes de Tsavo o la regió dels grans llacs.

 

Algunes vegades un d'aquells pelegrins aeris notava com se li esgotaven les forces i, despenjant-se del cel com un solitari paracaigudista, decidia prendre terra per a descansar i recuperar energia abans d'unir-se al següent bàndol.

 

Era llavors quan, a través dels vells i pesats prismàtics de campanya que m'havia regalat el meu pare i que sempre portava amb mi, podia observar amb tot detall a un d'aquells viatgers, una cigonya o un milà, picant grans de raïm en els solcs de la vinya o buscant cucs en la terra humida.

 

 

 

Un grupo de estorninos pintos, en una zarza (imagen de Ana Mínguez - @anacagur)

Un grup d’estornells vulgars, en un esbarzer (imatge de Ana Mínguez - @anacagur)

 

 

En aquell moment sentia que el meu cor bategava amb força per l'emoció, com si anés a esclatar-me el pit i allí només, a la meitat de la vinya, envoltat d'una naturalesa acollidora i protectora, em sentia un ésser afortunat i immensament feliç.

Accedeix als comentaris

Per deixar comentaris has d'estar registrat i iniciar sessió

Inicia sessió o registra't