La importància de protegir la biodiversitat

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental @ecogallego

Sempre m’ha fascinat la història que ens conten els científics sobre els cianobacteris. El relat arrenca fa gairebé tres mil cinc-cents milions d’anys (tot just un instant en la història de l’univers conegut) quan, cansats de vagar per un pedregar inert, els cianobacteris, uns microorganismes que segueixen presents en la pràctica totalitat d’ecosistemes terrestres, fins als més hostils, van protagonitzar una de les proeses més grans de l’evolució en el nostre planeta.

 

Mitjançant la sintetització de la clorofil·la i la condensació del carboni, aquests éssers microscòpics, aquests pioners del difícil ofici d’existir, van aprofitar la presència de la llum solar per obtenir aliment i energia d’un dels elements més abundants al seu entorn: l’aigua. D’aquesta manera la gran placenta de la Terra va donar origen a la biodiversitat del nostre planeta.

 

Però en aquest procés metabòlic només van fer servir l'hidrogen present en la seva molècula, tot generant com a residu un gas que fins aleshores era molt rar: l’oxigen. Com a conseqüència va tenir lloc una de les contaminacions atmosfèriques més grans que mai no ha patit la Terra, fins que la seva presència va aconseguir estabilitzar-se al voltant d’aquest màgic 21% que fa possible el que avui dia entenem per vida terrestre: més crema, menys ofega.

 

Amb l’arribada de la clorofila va tenir lloc un fet sorprenent: la superfície del nostre planeta es va començar a tenyir de verd, les sals minerals, l’aigua, l’anhídrid carbònic i l'oxigen, gràcies a la fotosíntesi de les plantes, es van anar convertint en sucres, els sucres en teixit, i el teixit en paisatge.

 

Amapolas en la finca Fransola, propiedad de Familia Torres

Roselles a la finca Fransola, propietat de la Família Torres

 

 

D’aquí en endavant, tot el que ha anat succeint, la successió de variacions genètiques i les reaccions bioquímiques que van fer possible l’evolució i l’adaptació d’animals i plantes és, i conforma, el patrimoni més gran del nostre planeta: la biodiversitat que hi hostatja. Un patrimoni que lluny de pertànyer-nos, ens hi conté.

 

Som la part minúscula d’un tot viu. Les espècies no han estat creades de manera independent, sinó que estan íntimament emparentades i descendeixen unes de les altres formant aquest tot.

 

La famosa ‘Carta de l'Indi’, amb la que el Gran Cap Noah Sealth va respondre a l’oferta del president nord-americà Franklin Pierce de comprar les terres que habiten les tribus del nord-oest, recollia un dels testimonis més bells que en aquest sentit mai no s’han arribat a escriure:

 

“Nosaltres vam aprendre una cosa molt important: que la terra no pertany als homes, sino que és l’home el que pertany a la terra. Per això l’has d’estimar, de la mateixa manera que el nadó estima el batec del cor de la seva mare.

Totes les criatures que habiten la terra estem unides, com la sang uneix una mateixa família: tots estem units. El que passa a la terra, també ens passa als fills de la terra.

L’home no va crear el teixit de la vida: només n’és un fil. Si tallem la resta dels fils que ens uneixen a la terra, posarem en risc la nostra pròpia existència.” 

 

Si recuperem aquesta idea tan bella i expressada sincerament en aquest document famós, si acceptem aquesta condició que tant ens uneix al planeta i a la resta de formes de vida que l’habiten, potser arribarem a comprendre els íntims llaços que ens vinculen a la resta de formes de vida amb les que compartim biosfera, i potser d’aquesta manera comprendrem que protegir i conservar la biodiversitat és la millor manera de protegir-nos a nosaltres mateixos. 

 

Accedeix als comentaris

Per deixar comentaris has d'estar registrat i iniciar sessió

Inicia sessió o registra't