La gran reina del bosc mediterrani
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
La silueta de l'àguila imperial ibèrica, una de les rapaces més amenaçades del planeta, torna a sobrevolar els territoris d'on fa anys havia desaparegut. El gran treball dut a terme per científics, conservacionistes i administracions, amb la col·laboració imprescindible del món rural, ha donat els seus fruits i ha evitat la desaparició d'aquesta rapinyaire bonica, que va estar greument amenaçada d'extinció a finals de la dècada dels setanta del segle passat.
Aquesta rapaç diürna, que els científics la classifiquen amb el nom llatí d'Aquila adalberti, és una espècie endèmica de la península Ibèrica, és a dir, exclusiva d'Espanya i Portugal. Es tracta d'una au de mida gran, de complexió forta, aspecte compacte i poderosament equipada per a la caça. Fa al voltant de 80 cm de longitud i pot superar els dos metres d'envergadura, que és la distància que fa de punta a punta d'ala quan vola. El mascle s'acosta als dos quilos i mig de pes, mentre que la femella, molt més gran, pot arribar a pesar els quatre quilos.
El color del seu plomatge canvia segons l'edat, i varia del marró fosc elegant, amb el clatell de color crema i les espatlles blanques característiques, que llueixen els adults, a un altre molt menys regular, de tons entre crema i marró vermellós, que exhibeixen els joves durant l'època de desenvolupament.
Exemplar d'àguila imperial. Fotografia de: Ana Mínguez.
La silueta del vol és igualment poderosa. Quan la veus sobrevolar el seu territori saps immediatament que es tracta d'ella. Les ales llargues i estretes, en les quals destaquen les plomes rèmiges, situades als extrems de les ales i que apareixen separades com dits llargs, i la cua rectangular i curta, en ventall en el cas dels joves, no admeten cap dubte. Podria arribar a confondre's amb una àguila reial, és cert, però el territori determina l'espècie, i en aquest cas la ubicació de la seva àrea de cria i espai vital elimina aquesta possibilitat.
Poc amant dels cims, al contrari que la reial, es tracta d'una rapinyaire exclusivament forestal que habita preferentment en zones arbrades de les planes, amb abundància de matoll mediterrani i zones de prats. Alzineres i suredes en forma de devesa, pinedes de les serralades baixes i valls amb rouredes obertes esquitxades de bosc de ribera.
L'àguila imperial és una rapaç sedentària que pot fer desplaçaments llargs fora de l'època de cria per cercar zones amb més abundància d'aliment, bàsicament el conill. El període de zel comença a finals de desembre i acaba al febrer. A finals de febrer la femella ja ha fet postes, que generalment solen ser de dos ous. Els pollets romanen al niu des de l'abril fins al juny. Durant l'estiu té lloc el període d'aprenentatge i, si tot va bé, a l'octubre comencen a dispersar-se lluny del territori dels pares, que romandran units durant tota la vida.
Àguila imperial. Fotografia de: Ana Mínguez.
La base de l'alimentació de l'àguila imperial, com en molts altres depredadors del bosc mediterrani, per exemple, el linx ibèric, amb qui comparteix territori, és el conill boscà. El petit lagomorf representa més de la meitat de les captures diàries, per la qual cosa la seva presència determina en gran manera la de la mateixa rapinyaire.
A més de conills, les àguiles imperials completen la seva dieta amb una altra llarga llista de vertebrats de tota mida. Aus com ara els coloms i les tórtores, les perdius, els anàtids, les cornelles, fins i tot altres rapaces, com els milans i els xoriguers. Amfibis i rèptils. Mamífers de tots els nivells de la cadena tròfica, des de petits rosegadors fins a llebres, guineus, teixons i gats salvatges, fins i tot cabirols i cries de cérvol o de porc senglar. S'han donat casos d'atac a llobatons i a cries de linxs. En casos d'escassedat es pot convertir en carronyaire.
El seu mapa de distribució ocupa punts molt concrets i ben delimitats del quadrant sud-oest de la península Ibèrica, bàsicament de les comunitats de Madrid, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Andalusia i Extremadura, i s'endinsen des d'aquesta darrera lleugerament a la zona central de l'est de Portugal, on manté una petita zona de cria.
Com assenyalava al principi, després de superar una fase d'amenaça greu en la qual es van arribar a comptar menys d'un centenar de parelles, degut bàsicament a l'ús indiscriminat de verí al camp, la destrucció dels seus hàbitats, les esteses elèctriques i la caça furtiva, actualment la població de l'àguila imperial ibèrica supera les cinc-centes parelles reproductores.
Bona part d'aquest èxit és degut a la tasca coordinada de científics, conservacionistes administracions, i, molt especialment, a les ajudes europees del programa Life per a la conservació de la natura. L'àguila imperial ibèrica és una espècie inclosa al Llibre Vermell de les aus d'Espanya, on continua apareixent amb la categoria d'"En perill", i està rigorosament protegida per la llei.