La cadernera pinta els camps de colors i refilets
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
L'arribada de la primavera provoca un autèntic esclat sonor a la natura. Des del raucar de les granotes fins a l'estridular dels grills, el cant de les aus o el brunzit dels insectes, són tants els reclams i tants els ressons que tot just queda espai per al silenci. I entre els solistes principals d’aquesta banda sonora primaveral destaca, per la seva melodia aflautada, un dels ocells més bells dels nostres camps: la cadernera.
De la mida d'un pardal, amb qui comparteix família juntament amb altres fringíl·lids com el verderol, el passerell o el pinsà, el nostre protagonista també és conegut en castellà amb el nom de «colorín» pel plomatge elegant i atractiu.
El pit i les parts baixes del ventre són de color blanc torrat, mentre que el dors és de color marró clar. Al cap destaca el vermell intens brillant de la part frontal, que envolta el bec rosat voluminós. Els ulls estan ocults en un antifaç negre, com el capirot i el clatell, en contrast amb les galtes de color blanc pur. De les seves ales crida l'atenció la combinació entre groc i negre, molt visible en vol, cosa que permet identificar-lo a la primera, sense oferir cap mena de dubte.
Exemplar de cadernera, posat en una branca, al mig del camp
Encara que freqüenta pinedes, alzinars i altres boscos oberts, la cadernera prefereix els paisatges en mosaic, els límits dels camins i les terres de conreu, i és molt comú al voltant dels horts, olivars, deveses i vinyes. També és freqüent observar-la als parcs i jardins urbans. Es tracta d'una espècie granívora, que s'alimenta de diferents espècies herbàcies, tot i que sent una predilecció especial per les llavors dels cards: per això el nom científic, Carduelis carduelis.
Au gregària i molt social, li agrada viure en grup, ja sigui juntament amb exemplars de la seva mateixa espècie o d'altres fringíl·lids. En aquesta època de l'any és molt fàcil observar-la sobrevolant els camps amb el seu bellíssim cant, molt aflautat, que emet fins i tot en ple vol. És tan variada i bella la melodia d'aquests ocells que els ha convertit en objecte de desig per als que es dediquen a organitzar concursos d'aus cantaires i gaudeixen d'escoltar-les en captivitat, condemnades a viure en petites gàbies. Una cosa especialment cruel en el cas d'aquesta espècie migratòria que fa grans desplaçaments en plena llibertat cada any.
L'anellament científic ha aconseguit demostrar que bona part de les caderneres que poblen els nostres camps arriben des de Finlàndia, Rússia i altres llocs llunyans de l'Europa central. En el cas de les que crien aquí, la majoria es queden tot l'any. Però quan arriba la tardor els moviments d'hivernada de les aus que fugen del fred procedents del nord d'Europa poden multiplicar per deu la població espanyola. Així mateix, algunes de les caderneres ibèriques parteixen cap a l'Àfrica per passar l'hivern barrejades amb les poblacions sedentàries que hi ha allà.
Caderneres al mig del camp
En nuestro país el período de cría va desde mediados de marzo hasta principios de agosto, pudiendo llegar a realizar hasta tres puestas en años de abundancia. El nido consiste en un pequeño cuenco de ramillas, hierba y lana de oveja que recoge de los campos. Muy bien tejido, suele situarlo en las ramas altas de los árboles y llega a servir de un año para otro. La hembra es la encargada de incubar los huevos (hasta media docena por puesta) durante alrededor de dos semanas, siendo alimentada y atendida en todo momento por el macho. Si todo va bien, los pollos abandonan el nido a las tres semanas propiciando una nueva puesta.
Aunque sigue resultando una especie relativamente abundante, la persecución que viene sufriendo por parte del ser humano ha provocado una caída de sus poblaciones en algunas de sus tradicionales áreas de cría. Según la organización SEO/Birdlife, dedicada al estudio y conservación de las aves silvestres y sus hábitats “la llamativa coloración de su plumaje y su variado canto constituyen su perdición, siendo el ave más perseguida y trampeada en España, con miles de ejemplares muertos o enjaulados cada año”.
Además, como apuntan desde esta oenegé, los jilgueros “sufren notablemente el uso abusivo de plaguicidas y herbicidas en el campo.” Debido a ello, esta especie, como muchas otras de las que habitan los ecosistemas rurales, tienen en el avance de la agricultura regenerativa a su mayor aliado.