La bellesa refinada del cabirol

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Sorprès en una clariana del bosc, el mascle jove de cabirol aguanta amb altivesa la presència de l'afortunat amant de la natura que se l'acaba de topar en el seu passeig matinal.  Tots dos immòbils, sense atrevir-se a moure ni tan sols un muscle, la mirada fixa l'un a l'altre, el temps transcorre en un instant que es fa tan etern com màgic.  

Al cap de poc de produir-se la trobada fortuïta i respectuosa, l'animal gira el cap i continua el camí sense alterar-se, pas a pas, silenciosament, fins a desaparèixer entre els arbres. El naturalista decideix no seguir-lo, ni assetjar-lo: prefereix acontentar-se amb el moment viscut. Ni tan sols ha estat capaç d'endur-se els prismàtics als ulls, de tan gran que ha sigut l'encís davant d'una presència tan refinada i elegant.

La trobada amb els grans mamífers de la fauna ibèrica en plena llibertat proporciona algunes de les emocions més grans que pot viure qualsevol amant de la natura al camp. Cérvols, guineus, daines, ossos, isards, linxs, llops, cabres salvatges... cada trobada amb aquests protagonistes de la vida salvatge és un regal de la providència. 

Tanmateix, i més enllà del mèrit innegable que suposa arribar a veure una espècie tan escassa i tan amenaçada com el linx ibèric, l'os bru o el llop ibèric, pocs moments de camp són més commovedors com el de contemplar la bellesa encantadora i refinada del cabirol: un animal que, malgrat ser cada vegada més ubic i abundant, desperta en l'autor la mateixa passió que de petit, quan era moltíssim més escàs. 

Notablement més petit que el cérvol, el cabirol és el més petit dels cèrvids ibèrics. Amb un port gràcil i esvelt, llueix un pelatge curt de color marró vermellós a l'estiu, que s'enfosqueix a l'hivern. Parts inferiors molt més clares. Té el cap petit, en què destaquen els ulls negres, el morro i unes orelles grans i triangulars, gairebé sempre aixecades. 

El mascle del cabirol desenvolupa un banyam modest (mot més petit que el del cérvol) amb tres apèndixs lleugerament enforquillats: dos cap endavant i un posterior.  Els quarters posteriors són més llargs i musculosos que les potes davanteres, cosa que sol donar-li l'aspecte d'estar lleugerament inclinat cap endavant. Molt quadrat i perfectament compensat, fa poc més d'un metre de longitud i 75 cm d'altura a la creu. Sol pesar al voltant dels 25-30 kg.

El cabirol és un cèrvid forestal, propi de l'ecosistema mediterrani, que s'ha sabut adaptar a tota mena d'hàbitats per protagonitzar una de les explosions demogràfiques més sorprenents en els últims anys, semblant en algunes àrees a la del porc senglar, cosa que l'ha dut a colonitzar de nou territoris en els quals havia desaparegut. Malgrat això, prefereix, principalment, boscos de coníferes o de frondoses amb abundància de matoll alt, i ocupa un espectre ample d'ecosistemes, des de les serralades litorals fins a l'alta muntanya. 

Exemplar de cabirol

Exclusivament fitòfag, s'alimenta de tota mena de vegetals: herba fresca, tiges i flors, brots, tubercles, baies i fruits silvestres. La dieta ve determinada per les estacions de l'any i l'hàbitat que ocupa, i aprofita qualsevol aportació dels arbres i arbusts, des de l'escorça fins a les fulles. 

De conducta crepuscular, durant el dia romanen amagats, ocults al matoll més espès.  Una vegada a l'espai vital, el cabirol basa la seva defensa en la vigilància constant. Davant de qualsevol senyal de perill, l'individu dominant emet un lladruc fort, aspre i sec, que suposa el senyal d'alarma per al grup i la fugida posterior, amb el suport de la potència de salt que li proporcionen les seves potes posteriors, desenvolupades i musculoses.

Una de les curiositats del cabirol pel que fa als altres parents propers, com ara el cérvol, és que comença l'època de zel a l'estiu, des de finals de juny fins a finals d'agost, i s'allarga en alguns territoris del nord peninsular fins ben entrat el setembre. 

Exemplar de cabirol

També crida l'atenció la diferència pronunciada del seu comportament reproductor, molt més discret i reservat que la brama del cérvol, que consisteix bàsicament en un agrupament de la manada amb algunes lleugeres escaramusses de combat entre mascles, que, en general, solen ser monògams. Res que es pugui comparar amb els brams bel·licosos i escandalosos i els xocs de cornamenta que protagonitzen els cérvols i que retrunyen per tota la muntanya.  

Una altra característica d'aquesta espècie és que, malgrat que les còpules es fan a l'estiu, les femelles no pariran les seves cries fins ben entrada la primavera entrant, quan coincidirà amb l'abundància d'aliment per a les cries i una cobertura forestal més gran perquè s'hi puguin resguardar. Per assolir aquest retard recorren a una estratègia reproductiva coneguda com a diapausa, gràcies a la qual, després de la fecundació, aconsegueixen aturar el desenvolupament de l'embrió gairebé mig any, cosa que els permet parir entre l'abril i el maig, quan el camp està ben ple d'aliment i ofereix tota mena d'amagatalls. Tot en el cabirol és màgia.