Els coloms de novembre
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Agrupats en famílies dels columbiformes, els coloms formen un dels grups més populars entre les aus que freqüenten els nostres camps i pobles. Experts voladors, el seu aspecte compacte i la seva gran potència muscular els fa especialment dotats per assolir grans velocitats i descriure tota mena d'acrobàcies a l'aire.
Algunes espècies, com el tudó o la xixella, són menys freqüents en l'àmbit rural i urbà, i prefereixen els espais oberts que s'obren a les valls, entre muntanyes. Tanmateix, uns altres van decidir fa anys instal·lar-se juntament amb nosaltres, i van arribar a formar concentracions abundants a les avingudes i les places com uns veïns més. Aquest és el cas del colom roquer (Columba livia).
Exemplars de coloms roquers sobre un teulat.
Els coloms que habiten a les nostres ciutats procedeixen d'aquesta espècie salvatge, encara que els seus hàbits i el seu aspecte tinguin molt poc a veure amb els que viuen en estat salvatge i poblen els escorrancs i els penyals que s'alcen en els congostos fluvials, el colom roquer és una de les aus més belles de la fauna ibèrica. El seu plomatge és de color gris tempesta, amb dues franges alars de color negre i unes irisacions verdes i morades bellíssimes al coll que s'accentuen en el mascle durant el zel.
Tenen un vol ràpid i molt veloç, amb un batre d'ales curt i canvis de ritme àgils, cosa molt necessària per evitar els atacs del seu gran depredador al medi natural: el falcó pelegrí. D'hàbits rupícoles, les poblacions salvatges d'aquesta espècie formen colònies grans als penya-segats marins i els escorrancs dels congostos fluvials, on arriben a ser també força nombroses.
Tot i que a la ciutat s'han convertit en comensals humans, i aprofiten tota mena de restes de menjar al costat dels parcs i les terrasses, al camp la seva alimentació és bàsicament fitòfaga i se solen posar sobre els camps de conreu i les vinyes per cercar llavors i grans. Fa 33 cm d'altura i pesa al voltant dels 300 grams.
Molt més gran que el colom roquer, tot i que d'aspecte similar, el tudó (Columba palumbus) és l'espècie més gran de tot el grup. El seu plomatge és més uniforme que el colom roquer, de color gris suau, i llueix un pitet violaci tènue. Destaca la seva àmplia taca blanca i verda al clatell. Al vol és fàcil d'identificar per la combinació en blanc i negre que mosta a les ales, amb una franja blanca àmplia. Fa més de 40 cm i pot arribar a pesar al voltant de mig quilo.
Parelles de tudons sobre una branca d'arbre.
Més salvatge i menys cosmopolita que el colom roquer, el seu radi de distribució s'estén per totes les àrees on hi hagi arbres: des de les muntanyes fins a les valls, i és molt abundant en els períodes de pas, especialment a les primeres setmanes de novembre, quan els bàndols procedents del centre i el nord d'Europa travessen les collades del Pirineu a tota velocitat, en formacions espectaculars de milers d'exemplars, per hivernar als nostres espais naturals o continuar fins a creuar pel pas de l'estret de Gibraltar, rumb a Àfrica.
En algunes comunitats, com ara Navarra, el pas de la tardor dels tudons pel Pirineu atrau ja fa anys ornitòlegs aficionats arribats de tot arreu per assistir a un dels espectacles més impressionants de la nostra natura. Els bàndols, que poden arribar a ser de centenars de milers, a vegades fins a més d'un milió d'exemplars, creuen a tota velocitat entre les muntanyes xiulant com obusos. Tanmateix, els ornitòlegs que segueixen aquest fenomen per les collades més famoses, com les d'Irati, Belate o Baztan, informen d'un fenomen molt curiós.
Des de fa alguns anys estan veient com les bandades de tudons que creuen les muntanyes cap a Espanya al matí, ho tornen a fer en sentit contrari, és a dir, tornen cap a França, al capvespre. I el motiu és el canvi climàtic.
Els tudons del nord d'Europa, que solen fer una parada a la Reserva Natural de les Landes, situada al sud de França, obeeixen el mandat genètic de continuar el viatge cap al sud i renuncien a quedar-se allà. Tanmateix, aquests últims anys, en creuer els Pirineus i trobar-se amb una península Ibèrica massa càlida i resseca, decideixen fer mitja volta i emprendre el viatge de tornada per instal·lar-se definitivament a les Landes, on s'alimenten en els camps de conreu que hi ha al voltant dels boscos i on troben molta més aigua.
D'aquesta manera, el pas tradicional per les collades pirinenques dels coloms de novembre per instal·lar-se als boscos ibèrics, un fenomen que ocupava un capítol especial al calendari de la natura, amenaça de convertir-se en un viatge d'anada i tornada a mesura que l'escalfament global continuï avançant. Un altre testimoni més del canvi climàtic.
Per últim, molt menys comú que les altres dues espècies i més salvatge, tenim la xixella (Columba oenas): molt similar al tudó, tot i que més estilitzada i menys voluminosa. El pit és marcadament més rosat i destaca el to verd turquesa de la seva taca al coll, sense presència de blanc. Té els ulls molt grans, de color negre. La franja grisa que creua la cua és molt més estreta que al tudó, i en el vol les ales són d'un gris uniforme, rivetejades de negre, sense cap línia blanca que les divideixi. Té la mateixa mida i aproximadament el mateix pes que el colom roquer.
