EL VI A LA FICCIÓ

Consum, usos i costums

Des de ser una musa i font d'inspiració fins a convertir-se en un objecte cultural en ell mateix, la interacció entre les diverses formes de l'art i la cultura del vi ha evolucionat des del segle XX fins a l'actualitat. Aquesta relació es distingeix per la seva naturalesa transversal, amb el vi que exerceix un paper central i universal, com a tema i com a protagonista. 

El vi entrellaça episodis històrics amb disciplines tan variades com omnipresents en el nostre dia a dia.  Des de les arts gràfiques, el cinema, el teatre i la televisió, fins a la música i la literatura; passant per la publicitat i una àmplia gamma d'expressions culturals; totes han contribuït, amb l'impuls de l'era digital, a forjar una nova percepció i realitat en la representació del vi dintre de l'art contemporani. Especialment en la ficció audiovisual, el vi ha guanyat un espai destacat, i s'ha convertit en un element popular i accessible, que ha passat de ser gaudit per pocs a ser part de la cultura de masses. 

El vi al cinema 

• La idea que el cinema reflecteix la vida és un axioma amplament acceptat. És natural que guionistes i directors, reconeguts per la seva afició a la gastronomia, incorporin a les seves obres la seva passió per la bona taula i els plaers d'una copa de vi.

• Alfred Hitchcock, el mestre del suspens, potser és qui exhibeix més bé els seus coneixements i gustos enològics a les seves obres.  Així, a «La soga» (1948), John Dall brinda amb xampany per celebrar un crim. «L'assassinat -diu- també pot ser un art.» 

• El director britànic, tot un sibarita, va voler que el vi tingués un paper protagonista a la seva esplèndida «Fugitius encadenats» (1946), on Cary Grant descobreix per accident que una ampolla de Pommard 1934 en realitat conté urani emmagatzemat per espies nazis.  

• Un altre gran de la història del cinema, Federico Fellini, va plantejar una analogia històrica entre el vi i el cinema:

“Un bon vi és com un bon film: dura un instant i a la boca et deixa un sabor a glòria, nou a cada glop, i com succeeix a les pel·lícules, neix i reneix a cada paladar.”  

Califòrnia, cinema i vi 

• Hollywood, a causa de la proximitat, diposita la seva confiança en els vins de Califòrnia. En aquest sentit, és especialment significativa la comèdia dramàtica «Bottle Shock» (2009) en la qual Alan Rickman dona vida a Steven Spurrier, el famós enòleg britànic. La pel·lícula narra (amb algunes llicències creatives) l'anomenat «judici de París», un concurs memorable l'any 1976 en el qual els vins de Napa Valley van batre els vins francesos per primera vegada (cosa que també va aconseguir Mas La Plana de Familia Torres, aleshores conegut com a Gran Coronas Etiqueta Negra).  
• Un altre clàssic de culte basat en el vi californià és «Entre copes» (2004) del magnífic Alexander Payne. La pel·lícula narra el viatge de dos amics per celebrar l'enllaç imminent d'un d'ells. Miles i Jack. A la Vall de Santa Ynez, es desenvolupa la confrontació actoral i el conflicte narratiu descansa en el vi: Jack accepta un merlot de segona categoria, mentre que Miles aspira a tastar el pinot noir més perfecte que pugui trobar, i ho verbalitza així al personatge de Maya, a la qual aspira a seduir mitjançant els seus suposats coneixements enològics.  La pel·lícula va ser tot un èxit per als vins elaborats amb pinot noir, que van disparar les vendes a la zona.  
• A tall d'anècdota, després de la fama aconseguida per «El padrí», Francis Ford Coppola va adquirir l'any 1975 la propietat de Gustave Niebaum a Rutherford.  En l'actualitat, també és l'amo dels antics cellers Inglenook, i, de fet, finança part dels seus projectes cinematogràfics amb els ingressos que genera el celler. 

Cinema, televisió i plataformes de contingut 

• La quotidianitat del vi ha arribat a les nostres vides de bracet de les múltiples sèries i sitcoms (comèdies de situació) que trobem a les pantalles. On el vi representa un refugi hedonista, l'afirmació del benestar, la socialització genèrica entre veïns i amics. Sens dubte, un gran pas, i alhora precís, que apropa el nostre objecte de desig al gran públic. Això inclou els joves adults, responsables futurs de la transmissió i amor del/pel vi que veuen com els estimats Hobbits conreen la vinya a la Comarca; o com en el Joc de Trons de George R.R. Martin, les diferents regions del seu imaginari elaboren vins diversos. 

«... Els negres del Domini i del Dorne el vi fort dels quals és fosc com la sang i dolç com la venjança...» 

• Les sèries de televisió són, indiscutiblement, l'èxit dels nostres dies, si bé pel que fa al consum del vi, sembla que queda camí per recórrer, de Mad Men a Big Bang Theory, tant se val el gènere. La tendència consisteix a fer jugar al vi un rol apaivagador, sedant, que busca en aquest la resposta (socialment acceptada) a tota mena de problemes que assetgen els protagonistes i que troben en el vi un lloc comú de consol i/o base per a la socialització. 
• L'anterior sembla una afirmació una mica simplista, però si ampliem el focus, veurem que encara hi ha una mena de codis de conducta en els personatges que es veuen accentuats pel tipus de vins que consumeixen a la ficció.   
• Així, veiem que el consum de vi blanc (independentment del gènere) es fa servir en els moments de benestar, desvestits de tota tensió narrativa, per exemple, una xerrada informal entre amics/amigues, una copa mentre el personatge cuina, etc., normalment de dia; cosa que transfereix en la percepció de l'espectador aquesta sensació de benestar sa.  
   

Al contrari, el vi negre, sembla que es consumeix en circumstàncies més lúgubres, a tall de reacció, de consol després d'un fet traumàtic per al personatge; moments de profunda introspecció; o que busca l'ebrietat, a la manera de supervivència emocional.  Tensió i neguit En soledat. O, per contra, com a eina d'ostentació de luxe i sofisticació, en societat. 

• És clar, és una reflexió generalista i hi ha moltes excepcions. Sortosament, cada dia més. El que sí que sembla que no canvia és el timing del consum: blanc de dia, negre de nit, cosa que sembla aferrada a la narrativa audiovisual. Insistim, amb excepcions.  

De la mateixa manera que el cinema imita la vida, el vi sembla un element narratiu els usos i costums del qual han anat canviant amb els anys. I és que la vida, com el cinema, amb vi, és més suportable.  

no, es más soportable.