Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)  

La silueta inconfusible del trencalòs quan sobrevola les valls pirinenques conforma una de les estampes més admirables de la natura espanyola.  Aquesta rapinyaire curiosa de port espectacular i plomatge contrastat deu el seu nom a la tècnica sofisticada que empra per obtenir el seu aliment principal: els ossos, els tendons i les pells de les carronyes que detecta al camp.

Per facilitar la seva ingesta el voltor barbut, com també se'l coneix a partir del seu nom científic (Gypaetus barbatus), té la costum d'arrencar els ossos o fins i tot les carcasses senceres dels animals que han mort al camp i els cadàvers dels quals ja han estat aprofitats per altres voltors, còrvids i la resta d'espècies necròfagues. Quan només en queden els ossos, arriba el torn del nostre protagonista.

Una vegada agafats amb les urpes poderoses, el trencalòs torna a alçar el vol per llançar-los des de les altures contra les pedres que apareixen en determinats punts de la muntanya: principalment penyals, pedregars i tarteres.  Uns enclavaments que localitza amb la mirada des de l'aire i als quals els ornitòlegs anomenen 'trencadors'. D'aquesta manera, després de caure contra les roques i trencar-se, la rapinyaire pot ingerir millor els ossos i la resta de les parts de la carronya que li serveixen d'aliment.  

Exemplar de trencalòs

Amb més d'un metre d'alçada i gairebé tres d'envergadura, que és la distància de punta a punta de les ales, el trencalòs és una de les aus més grans del continent europeu. Quan vola és ràpidament identificable gràcies al disseny característic de la cua: allargada i en forma de rombe. Ales igualment molt llargues i estretes. Posat mostra un dels plomatges més bells entre les rapinyaires, amb les potes densament plomades (com si dugués uns pantalons de campana) i de color ataronjat, com la resta de les plomes que el cobreixen des del cap fins al ventre. 

Aquest famós color ataronjat l'obtenen dels pigments naturals, especialment de l'òxid de ferro, que es troben a les aigües ferruginoses on els agrada banyar-se, bàsicament brolladors i rierols de l'alta muntanya. Els ornitòlegs han comprovat que es tracta d'un hàbit exclusivament cosmètic amb el qual s'engalanen ambdós sexes.  

Pel que fa a les ales, són d'un color negre pissarra bellíssim i molt brillant. Al cap destaquen les bigoteres, que li pengen de la cara fins a caure per sota del bec, i l'ull groc envoltat d'un cèrcol roig intens que li dona un fals aspecte de ferocitat. Els joves del primer any són una rèplica dels seus pares, però en tons marrons.  

Trencalòs

El període de zel del trencalòs comença a la tardor, quan la parella sol fer tota mena de vols acrobàtics, tot bategant les urpes i emetent xiulets llargs o aguts a manera de reclam. El niu, confeccionat amb branques, consisteix en una gran plataforma de més de dos metres de diàmetre i sol estar ubicat a penya-segats rocallosos inexpugnables a les parets verticals de les muntanyes de gran altura. La posta sol ser de dos ous, que la femella incuba durant un parell de mesos, generalment entre gener i febrer, tot i que només se'n surt un sol pollet. La taxa de reproducció és molt baixa, amb un alt nombre de fracassos en la cria. 

Inclòs al Catàleg Espanyol d'Espècies Amenaçades com a espècie en perill d'extinció, el trencalòs és molt sensible als canvis que es produeixen al seu territori, i també és especialment vulnerable a l'avanç de l'agricultura industrial a les comarques de muntanya, l'abandonament de la ramaderia extensiva, l'ús il·legal de verí al camp i a la proliferació d'esteses elèctriques. 

En els darrers anys ha adquirit especial importància com a amenaça directa la ubicació incorrecta de parcs eòlics en àrees especialment sensibles per a les aus. En els últims mesos s'ha denunciat la troballa d'exemplars morts després d'impactar amb les pales dels aerogeneradors. Un exemple de l'alt impacte ambiental que pot generar el desplegament incontrolat de les energies renovables en zones d'alt valor ecològic. 

Als anys 70 la població ibèrica de trencalossos es reduïa al voltant d'una dotzena de parelles als Pirineus. L'espècie estava a punt d'extingir-se. Actualment, i gràcies a les mesures de protecció impulsades per les administracions, la gran tasca dels grups conservacionistes i les institucions científiques i la inestimable contribució dels fons Life de la UE, el voltor barbut ha aconseguit remuntar el vol. 

A les dues darreres dècades, els programes de conservació han aconseguit que l'espècie es recuperi als Pirineus i s'hagi pogut reintroduir, amb èxit notable, en alguns dels seus antics territoris: com ara els Picos de Europa i les serralades andaluses. Així, gràcies a l'esforç d'uns i d'altres, els amants de la natura podem celebrar el retorn del trencalòs.