Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Si existeix un rèptil inconfusible entre tots els que componen la fauna ibèrica, fins i tot l'europea, és el nostre protagonista d'aquest lliurament: el camaleó comú.

Descriure el camaleó per diferenciar-lo dels altres rèptils és innecessari, perquè aquest animal insòlit és inconfusible des de qualsevol angle d'observació: Una altra cosa és que siguem capaços de veure'l encara que estiguem davant de la seva presència: no endebades una de les peculiaritats biològiques més conegudes de l'espècie és la seva habilitat sorprenent per camuflar-se a l'entorn que habita.

Camaleó comú en una branca d'arbre. 

Els pigments de la pell del camaleó poden reproduir amb una fidelitat gairebé exacta el color que els ulls transmeten al cervell. Així, com quan l'ordinador envia una ordre d'impressió a la impressora, el camaleó es pot "imprimir" sobre la pell els colors del rerefons en què es troba. Una tècnica a la qual els científics anomenen mimetisme i que el camaleó comparteix amb altres animals, com ara el pop o el llenguado, tot i que en el cas del rèptil assoleix un grau de perfecció increïble. 

El cos del camaleó, estret i alt com el d'un peix, li permet mantenir un perfil molt estret davant de les seves preses. L'esquelet d'aquest rèptil és tremendament flexible i li permet desplaçar-se per les copes dels arbres fent tota mena de piruetes. Les potes del camaleó són inusitadament llargues entre els rèptils, capaces de respondre a la necessitat de tot bon trepador de romandre subjectat en tot moment a les branques o als troncs pels quals es desplaça. 

A aquestes mateixes condicions respon el disseny dels seus dits prènsils robustos, perfectament disposats, tres cap endavant i dos cap enrere, cosa que li permet subjectar-se a les branques amb fermesa.   Per últim, el complement anatòmic final que acaba per convertir-lo en un prodigi de l'adaptació al mitjà és la seva cua: tan llarga com pràctica. Un apèndix que sol mantenir enroscat en forma d'espiral quan es troba en repòs, per desplegar-la quan es desplaça fent-la servir com a agafador. 

El seu cap aplanat, de disseny juràssic i aspecte rugós, ens parla de la seva llarga història al planeta. Al cap hi trobem un dels mecanismes visuals més ben desenvolupats de tot el regne animal: els famosos ulls del camaleó. Un prodigi de l'evolució que li permet observar al voltant en totes les direccions i de manera independent. 

Camaleó comú mimetitzat amb l'entorn.  

Gràcies a aquest mecanisme visual, i a un exercici d'estrabisme sense precedents en la resta de rèptils, el nostre protagonista és capaç de controlar un objectiu a la seva esquena mentre centra la mirada de l'altre ull al front. De tal manera que els seus ulls pugen i baixen, avancen i retrocedeixen, es despleguen en la manxa que protegeix l'òrbita i que li permet ocultar la mirada de les seves preses, perquè com ja hem assenyalat abans, és capaç d'imitar el color de l'entorn fins i tot amb la membrana que els cobreix. 

Absolutament arborícola i arbustiu, el camaleó només posa el peu a terra per dipositar els ous (entre 5 i 35) en una galeria subterrània excavada per les femelles en arribar la tardor. Complert el zel, els adults queden en estat letàrgic al seu cau en una espècie de falsa hibernació fins a la primavera següent, moment en què sortiran a desenvolupar la seva forma de vida solitària, mentre marquen territori i defensen els seus dominis davant la presència de qualsevol congènere que s'atreveixi a envair el seu espai.

Camaleó comú sobre una fulla. 

Respecte a la seva alimentació, està basada majoritàriament en la captura d'insectes mitjançant la tècnica de l'aguait. D'aquesta manera, després de localitzar la seva víctima, el camaleó romandrà quiet, calcularà la distància i la sorprendrà des de lluny llançant-li un projectil carnós: la seva llengua, que pot arribar a superar els trenta centímetres i que fa anar amb una precisió sorprenent. 

Malauradament, les poblacions ibèriques de camaleó comú es troben en disminució dràstica a causa del col·leccionisme il·legal, dut a terme durant anys, i a la destrucció i fragmentació dels seus hàbitats exclusius. Uns espais que han estat essent envaïts per l'ésser humà gairebé per complet: els boscos i les zones costaneres de matoll autòcton i zones dunars que envolten les platges del sud de la península, unes àrees arrasades per l'avançament de l'especulació urbanística i la massificació turística. 

Actualment, a penes unes petites taques de bosc a les províncies de Cadis, Huelva i Màlaga conformen el mapa minvant de distribució d'aquest rèptil meravellós a Espanya. La població peninsular es completa amb una zona reduïda al sud de l'Algarve portuguès. A la resta d'Europa, els últims camaleons del continent habiten punts molt concrets del litoral al sud de Sicília, a Creta i al Peloponès. 

En cas de tenir la sort d'observar un d'aquests animals en llibertat, cal mantenir la distància adequada de seguretat per evitar molestar-lo, i mai, per cap concepte, intentar capturar-lo. Es tracta d'una espècie en greu perill d'extinció i estrictament protegida per la legislació espanyola i europea.