El ballet aeri dels estornells
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Els capvespres grisos i silenciosos de l'hivern, quan el dia s'esvaeix sobre uns camps gèlids i adormits, tenen un contrapunt sorprenent de vivacitat al cel. Just abans que comenci el vespre, i en contrast amb la quietud que regna al paisatge, bandades enormes d'ocells negres donen forma a un dels espectacles més extraordinaris de l'avifauna europea: el ballet dels estornells. Un espectacle que només es representa els mesos més freds de l'any, des de mitjans de la tardor fins a mitjans de l'hivern, fora de l'època de cria.
Estornells que volen al cel al capvespre
Als cels de les ciutats, als afores dels pobles, sobre les vinyes, les oliveres o els camps erms, desenes, centenars de milers d'estornells donen forma a aquests núvols característics de punts negres que són les seves bandades. Vistos des de lluny semblen taques de fum granulat que s'estiren i es contrauen mentre atenen una perfecta coreografia, sense xocar mai els uns amb els altres.
Algun de la bandada decideix anar cap avall, i tots els segueixen. Després, un altre estira el grup cap a l'esquerra, i tot just després tots volen sobtadament cap amunt per tornar a desplegar-se a la dreta. No sabem a què obeeix aquesta dansa atapeïda. Ningú no coneix la pauta que seguiran anticipadament, cap estornell sap cap on volarà en el pròxim segon, però tots segueixen la coreografia a la perfecció, i donen forma a un dels ballets aeris més grans i cèlebres.
Els ornitòlegs que estudien aquest comportament curiós no aconsegueixen especificar quin és el mecanisme que els permet eludir els xocs, la guia que segueixen per evitar ensopegar en ple vol o que els podria provocar una lesió i caure a terra. Sembla que un dels factors més determinants per evitar-ho és el so. Les bandades d'estornells són molt sorolloses, i amb el seu reclam cada ocell marca la seva posició a la resta.
Exemplar d'estornell en una branca d'arbre
Pel que fa a què els mou a fer junts aquests girs tan bruscos, sembla que és la llum. Cada un dels individus evita desplaçar-se cap a ella, cap al cel blau, i busca refugi a la foscor del grup. Això els permet desplaçar-se com una massa homogènia, i formar un grup de dansa disciplinat en el qual cada ballarí atén allò que fa la resta.
Però allò que porta aquests ocells a volar en grups tan nombrosos no és l'amor a l'art, en aquest cas la dansa, sinó l'instint de supervivència. Units poden eludir l'atac d'un dels seus enemics més implacables: el falcó peregrí. Davant d'un tumult tan gran de possibles preses, la rapaç no aconsegueix fixar l'atenció en un sol individu per llançar-s'hi a sobre amb les seves urpes afilades i capturar-lo en ple vol. Apinyats els uns al costat dels altres, en aproximar-se a la bandada dels estornells, la falcònida veu com el grup explota en milers d'individus, s'expandeix cap a tots els costats per reagrupar-se una altra vegada a l'instant. D'aquesta manera deixen el falcó descol·locat i atordit a l'aire. Es tracta d'una estratègia similar a la que segueixen els grans bancs de peixos per confondre els depredadors submarins.
Estornell en una branca d'un arbre
Al nostre país hi ha les dues espècies d'estornell europees més abundants: l'estornell vulgar (Sturnus vulgaris) i l'estornell negre (Sturnus unicolor). L'estornell vulgar és un ocell de mida mitjana, amb aproximadament vint centímetres de longitud i vuitanta grams de pes. Mostra un plomatge compacte, molt brillant, de color negre irisat, bellament esquitxat per taques daurades i blanques que el converteixen en un dels ocells més elegants d'Europa.
Bec curt de color groc i potes, molt curtes també, de color vermell. S'alimenta de gra i fruits silvestres, tot i que a la ciutat es comporta com un oportunista, i li disputa les engrunes als coloms i als pardals (i ara també a les cotorres). El seu reclam és un xiulet característic que puja i baixa de to harmoniosament, potent i agut. Però això no ho és tot: els estornells són capaços d'imitar a la perfecció el reclam d'altres aus, fins i tot els sons de les campanes o del clàxon dels cotxes.
L'estornell negre és pràcticament idèntic al vulgar pel que fa a la mida, les formes i els hàbits, però es diferencia pel color negre uniforme del seu plomatge, sense irisacions ni taques. És molt comú que ambdues espècies formin bandades mixtes, per la qual cosa quan estan volant junts i els observem des de la llunyania és pràcticament impossible diferenciar-los.
Estornell en un arbre amb fulles
La població ibèrica d'ambdues espècies ronda els quatre milions de parelles. Però si l'hivern arriba fred, els seus hàbits migratoris poden provocar que els estornells europeus (més de 60 milions, d'entre els quals el vulgar és el més abundant) s'instal·lin als nostres camps, pobles i ciutats i formin bandades enormes de desenes, fins i tot centenars de milers.
Uns grups que en fer-se fosc, després de ballar al cel, acudeixen als seus dormidors i omplen sovint les arbredes dels carrers, les places i els parcs urbans. Cosa que pot provocar problemes de convivència al veïnat, a causa de la contaminació acústica i l'acumulació d'excrements.
La temporada de cria s'inicia entre març i abril. Solen fer niu a les cavitats dels edificis, tant a les fissures com entre les teules, però també ocupen capses niu i troncs buits. Ous de color blau celeste, fins a mitja dotzena per posta. La incubació dura dues setmanes. Pollets volanders al cap de 20 dies.