De les sequeres a les inundacions: el clima dels extrems
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Les precipitacions abundants del març passat, un dels marços més plujosos des de començaments de segle, han suposat un alleujament a la situació de sequera que patia la península Ibèrica. Tot i això, tal com assenyalen els experts, això no significa que puguem donar per finalitzat un fenomen que, lluny de ser puntual, s'ha convertit en un tret característic del nou model climàtic cap al qual estem avançant a conseqüència de l'escalfament global.
Un model en el qual els fenòmens meteorològics que fins ara caracteritzaven el clima mediterrani s'estan tornant cada cop més extrems. On els períodes de sequera són cada vegada més extrems i donen pas a danes explosives, com la que va afectar València l'octubre passat, o a intervals de fortes pluges que es poden prolongar durant setmanes.
Un nou escenari climàtic en què les onades de calor extrema durant les quals es baten rècords d'altes temperatures, contrasten amb episodis sobtats de fred intens i copioses nevades, com va passar el 2021 amb el pas de la borrasca Filomena, que va congelar el centre peninsular i va arribar a acumular fins a mig metre de neu als carrers de Madrid.
Espigues mullades per gotes de pluja
Els científics que analitzen i avaluen l'abast de la crisi climàtica fa dècades que adverteixen que aquests fets seran cada vegada més habituals i més greus, especialment al sud d'Europa. El 2023, el Sisè Informe d'Avaluació del Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) establia, amb una «confiança molt alta», que, amb independència de com evolucioni l'escalfament a escala global, les temperatures augmentaran a tots els països europeus a un ritme molt superior a la variació mitjana global, especialment a la Mediterrània.
Com a conseqüència, segons aquest grup prestigiós d'experts, la freqüència i la intensitat dels episodis de calor extrema, incloses les onades de calor marines, augmentaran en les pròximes dècades sigui quin sigui l'escenari d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, fins a superar molt probablement el llindar crític dels 2 °C d'augment de les temperatures mitjanes cap al 2030.
Terreny sec provocat per la sequera
Així mateix, l'últim informe de l'IPCC alerta d'una disminució de les precipitacions a l'estiu a la Mediterrània que s'estendrà a les regions del nord d'Europa. Un escenari que, a conseqüència de l'augment de la temperatura del mar, anirà acompanyat d'un increment de les precipitacions extremes i les inundacions per riades que no tan sols succeiran a la tardor, sinó qualsevol època de l'any. Cosa que posarà en perill la majoria de les infraestructures urbanes i de transport, els equipaments i els habitatges, perquè es van construir basant-se en valors històrics de precipitació els llindars màxims dels quals s'estan veient àmpliament superats.
Un any després d'aquest informe, les dades contrastades confirmaven el pronòstic dels científics. El 2024 ha estat l'any més càlid des que es tenen registres. La Terra va marcar rècords de temperatura diaris, mensuals i anuals sense precedents. Va ser el primer any natural en què la temperatura del planeta va superar en 1,5 °C la mitjana corresponent al període preindustrial (1850-1900): aquesta frontera que per a la qual el món es va conjurar amb la signatura de l'Acord de París. De fet, va ser fins i tot 0,12 °C més alta que la registrada l'any anterior, el 2023, que fins aleshores era el més càlid. I és que els deu anys més càlids des que hi ha registres corresponen als de la darrera dècada.
Una tendència que no només es manté aquest any, sinó que es manté a l'alça. Així, el gener passat va ser el més càlid mai registrat i va marcar un nou rècord d'augment de la temperatura mitjana global: 1,75 °C per sobre de la del període preindustrial. El febrer va ser el tercer més càlid, i va marcar un augment d'1,6 °C. Dos apunts que consoliden la tendència a l'alça de la temperatura el 2025 i que constaten la situació d'emergència climàtica.
Terreny sec provocat per la sequera
Després d'aquest procés, que els científics qualifiquen d'«irrefutable i irreversible», hi ha l'augment constant de les concentracions de CO2 a l'atmosfera, que actualment superen les 427 parts per milió (ppm). L'espècie humana no havia habitat mai sota una atmosfera amb tan alts nivells de CO2. Un increment per culpa de l'augment de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle (GEH) provocades per la crema de combustibles fòssils: gas natural, petroli i carbó. Unes emissions que, lluny de disminuir, el 2024 van augmentar un 0,8 % respecte al 2023, any en què també havien crescut.
Com estem constatant als països mediterranis, la crisi climàtica evoluciona cap als escenaris més incerts i menys confortables, aquells on els fenòmens meteorològics extrems s'intensifiquen cada cop més. És el clima dels extrems: on passem de les onades de calor a les de fred tot batent rècords pels dos costats; de les sequeres a les inundacions en tot just unes setmanes. I mentre no aconseguim avançar cap a un model de desenvolupament baix en carboni, mentre no siguem capaços d'assolir un gran pacte mundial per abandonar les energies fòssils, aquests extrems s'aniran agreujant i ens condemnaran a la incertesa.