Com es preparen els participants en un concurs de tast?

Per: Laura Conde, periodista 

Cada vegada hi ha més afeccionats que es presenten a concursos de tast, sigui el certamen popular de tast per parelles de Vila Viniteca o el Campionat d'Espanya de Tast per Equips. Alguns ja fa anys que repeteixen l'experiència, mentre que d'altres s'animen de manera puntual, sovint motivats per amics o companys. Per saber què hi ha al darrere d'aquesta afició creixent i com es preparen els participants per a aquests concursos, hem parlat amb dos d'ells per conèixer la seva experiència de primera mà.

Imatge d'un tast amb diversos vins servits a les copes.

Entre l'entreteniment i la diversió

En Santi Rivas, crític de vins i membre de @colectivodecantado, és un habitual dels concursos: ha aconseguit llocs destacats al tast per parelles de Vila Viniteca —un tercer lloc i dues finals—, i també en el Campionat d'Espanya de Tast per Equips, que ha arribat a guanyar en una ocasió, ha quedat subcampió en una altra edició i ha aconseguit, igualment, dos quarts llocs. Per a ell, la clau per arribar al podi no es troba només en un bon mètode d'entrenament, sinó, sobretot, en la complicitat amb la parella o l'equip de tast. 

«No cal ser un superdotat ni tenir un paladar excepcional; és una cosa que s'entrena», explica. «L'important és treballar la memòria i la dinàmica amb la teva parella. Saber tastar es dona per descomptat, però l'essencial és com gestiones la presa de decisions. Per exemple, un pot creure que és garnatxa i l'altre està convençut que és ull de llebre. Com es resolt aquesta discrepància?», es pregunta en Rivas. Per a ell, una de les claus del seu èxit és precisament la relació excel·lent amb la seva parella de tasts, en Jaime Fernández, amb qui ha estat fent tasts des del 2010, perquè més enllà de ser el seu partner in crime en el món del vi també és el seu amic.  

En el seu cas, l'entrenament implica tastar a cegues amb amics per simular les condicions dels concursos. «A partir de Nadal solem entrenar de manera sistemàtica, perquè els concursos són a la primavera. Durant la resta de l'any ho fem per defecte, perquè ens agrada, però no de manera metòdica, sinó per diversió, pura i simple», explica en Rivas. En un tast a cegues cada un dels participants porta ampolles que fa tastar a la resta de la taula, que ha d'endevinar la varietat, la zona, l'anyada, el celler i, si s'escau, el vi concret. 

Els tasts a cegues previs no només permeten estrenar el paladar per tal que aprenguin a reconèixer les varietats i a captar els matisos, sinó també per posar de manifest les dinàmiques que es generen entre la parella o els equips de tast. «És important saber en què falla i quins encerts té cadascú. El meu company sap, per exemple, que soc una màquina detectant el syrah, però que a vegades puc confondre les garnatxes. En aquests entrenaments reproduïm el model de decisió: qui s'imposa, qui cedeix i com gestionem els retrets quan ens equivoquem. Si et vols tornar a presentar amb la mateixa persona, no li pots passar factura per una errada.»

Diferències entre concursos

El tast per parelles de Vila Viniteca té una particularitat: els vins que es presenten formen part del seu catàleg, cosa que ofereix un «univers finit» de referències. Tot i que el catàleg és ampli —més de 2.500 vins—, hi ha la possibilitat d'estudiar-lo, la qual cosa pot ajudar els concursants més metòdics.

«No consultem el catàleg de Vila Viniteca directament, però sí que seleccionem ampolles que sabem que distribueixen», ens explica en Rivas. «En canvi, al Campionat d'Espanya no hi ha catàleg, hi pot aparèixer qualsevol vi. Allà es puntua molt el raïm i el país d'origen, per la qual cosa és un repte diferent.»

A més, el concurs de Vila Viniteca prohibeix anar al bany durant els 90 minuts que dura el tast, un detall que no sempre es té en compte i que, segons en Rivas , «es pot convertir en un infern. En alguna ocasió m'he passat l'hora i mitja amb l'única idea al cap d'anar al bany i això et desconcentra molt.»

El punt de vista de qui s'inicia

No tots els participants tenen anys d'experiència al darrere. La Rosa Molinero, periodista especialitzada en gastronomia i col·laboradora de mitjans com ara La Vanguardia, El Periódico o El País, es va presentar per primera vegada al tast per parelles de Vila Viniteca i, tot i que de moment només ha participat en una edició, no descarta tornar-hi. Com en Rivas, creu que més enllà de certa sensibilitat gustativa, la pràctica ho és tot en aquesta mena de concursos.  «Per a mi el tast a cegues és una qüestió d'entrenament: relacionar una experiència sensorial amb un concepte. Pots aprendre que l'olor d'hidrocarbur s'associa al raïm riesling, per exemple. Això no és un do, s'aprèn.»

Ella va decidir preparar el concurs de manera més relaxada, i va aprofitar cada àpat o reunió amb amics per tastar a cegues: «Un tast a cegues entre amics és una experiència que recomano a tothom. Es nota molt l'evolució. Al principi vas molt perduda, però després de diversos tasts vas afinant», explica la Molinero, que insisteix en el fet que és important «crear grups de tast amb persones amb les quals et sentis a gust i no et faci vergonya aventurar-te a fer conjectures.»  

Com també amb en Rives, la Molinero destaca com a element clau la relació amb la parella. No serveix de res entrenar per separat si, en el moment de la veritat, no hi ha una bona comunicació o es perd la calma. «Cal conèixer la teva parella. Saber en què se sol equivocar, quins punts forts té i com transmetre-li les teves impressions de manera calmada i assertiva. El dia del concurs, entre els nervis, el lloc tan fred o el fet de no poder anar al bany, la tensió es multiplica.» En Rivas hi coincideix: «El pitjor és retreure's els errors. Hi ha parelles que han trencat amistats per això.»

Més enllà de la varietat i el país

Per a la Molinero, la part més complicada als tasts a cegues és reconèixer cellers concrets. «No em dedico al món del vi i no tinc aquest registre tan ample per saber si un vi, del qual puc encertar la varietat i la zona, pertany a un celler o un altre», explica.  Tanmateix, per a en Rivas, aquesta part és igual de senzilla (o complicada que la resta. «Identificar un celler també és una qüestió d'entrenament. És important tenir en compte que cada celler té un estil concret, una manera de fer que pugui ser fàcilment identificable. Es tracta de tenir aquests estils al cap», afirma. 

Imatge de tast directament de la bota.

No obstant això, en moltes ocasions es comenten fallades garrafals, cosa que no deixa de ser part de l'aventura, una cosa de la qual te'n pots riure en un futur. «En una ocasió, un productor d'un celler no va aconseguir reconèixer el seu propi vi», explica la Molinero. En Rivas també recorda alguna fallada gloriosa: «Ens van donar a tastar un xampany Salon de 1.000 euros i el vaig confondre amb un cava de 30 € de qualitat regular», explica. En qualsevol cas, el canvi climàtic no els ho està posant fàcil als tastadors.  Ho explica la Molinero: «Em costava molt identificar les garnatxes del sud de França, em solien semblar directament espanyoles. Cal tenir en compte que el canvi climàtic està fent que algunes varietats ja no tinguin el gust que tenien canònicament, i això suposa una dificultat afegida», conclou la Molinero.