L'Oriol: el flautista del bosc

29 juliol 2022
CLEAN

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental

A les albes temperades de l'estiu, els boscos de galeria que s'estenen al costat de les lleres dels rius acullen una de les melodies més dolces i harmonioses de la natura: el cant de l'oriol. La seva melodia inconfusible, com un solo de flauta descendent que s'escolta des de molt lluny i es repeteix una i una altra vegada tot combinant les diferents notes, és una de les peces musicals més cèlebres de la banda sonora de l'estiu al bosc mediterrani.  

Però si el seu cant és bell, encara ho és més el seu aspecte exòtic. L'oriol, al qual els ornitòlegs anomenen pel seu nom científic, Oriolus oriolus, és un ocell de mida mitjana i port estilitzat, molt elegant. El color del seu plomatge li dona un aspecte d'au exòtica, atès que els mascles són de color groc daurat (d'aquí el seu nom) amb la cua i les ales de color negre atzabeja i el bec de color rosat. 
 

 

Ejemplar de oropéndola en una rama de un árbol

Exemplar d'oriol en una branca d'arbre

 

Les femelles i els joves, en canvi, mostren el seu plomatge de colors més tènues, tot i que no menys bell, doncs substitueixen el groc auri pel verd oliva, amb tons més grisos i blanquinosos al pit, estriat pels flancs.

El seu bec portentós, llarg i afilat, és de color vermell corall al mascle, i una mica més fosc a la femella i el jove, i destaca sobre manera tant en posat, si s'observa a contrallum, com en la silueta de vol. Aquest sol ser potent, ondulat i curt, gairebé sempre de copa a copa d'arbre, amb un obrir i tancar d'ales compassat. Fa 24 cm, té una envergadura (distància de punta a punta de l'ala) de 45 cm i pesa al voltant de 70 grams.

Exclusivament arborícola, l'oriol es passa la vida a l'ombra. Mostra una preferència clara pels boscos de ribera: pollancredes, freixedes, alberedes i la resta d'arbredes lligades al mitjà fluvial. Però també resulta freqüent sentir-lo als boscos oberts propers a pobles i camps de conreu, com ara les pinedes i alzinars que envolten les vinyes.

I dic sentir-lo perquè, malgrat el seu plomatge cridaner i sorprenent, i el seu cant potent (que combina amb un reclam menys melòdic, semblant al dels còrvids), l'oriol és un dels ocells més esquívols i difícils d'observar de la fauna ibèrica. Molt discret i reservat, no li agrada volar gens a cel obert, i roman durant tot el dia semi ocult a les branques més altes de les copes dels arbres. Tampoc no permet que es apropem a observar-lo, i deixa de cantar i fuig a l'altre costat del bosc tan bon punt intueix la nostra presència, i molt especialment durant l'època de cria, temerós que localitzem el seu niu.

 

Ejemplar de oropéndola en su hábitat natural

Oriol al seu hàbitat natural.

 

Els nius d'oriol són els més elaborats del bosc. Consisteixen en una forqueta trenada amb material vegetal i altres restes que troba als camps (cordes d'espart, llana d'ovella, etc.) farcits d'herba seca i borrissol.  Sol situar-lo a les branques més altes i al seu interior hi diposita fins a mitja dotzena d'ous (tot i que la posta mitjana és de tres) que són de mida mitjana i de color blanc amb taques de xocolata. 

Espècie estival, els oriols espanyols passen l'hivern a l'Àfrica subsahariana. Arriben a la península a mitjans d’abril i marxen després de treure endavant els seus pollets cap a finals d'agost, abans no arribin les pluges.

The subscriber's email address.
No et perdis les novetats i ofertes de Familia Torres