La vida sota el gel
En els matins de fred intens, en observar el paisatge gelat, la natura sembla vençuda per l’hivern. Tanmateix, els processos biològics no s’aturen davant les baixes temperatures, ans al contrari. Com passa en la vinya, el cert és que sota la neu i el gel la vida continua bategant.
[[{"fid":"22530","view_mode":"default","fields":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false},"type":"media","field_deltas":{"1":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false}},"link_text":null,"attributes":{"class":"media-element file-default","data-delta":"1"}}]]
Ceps nevats a la finca de l’Aranyó, propietat de Família Torres, durant la nevada del temporal Filomena (gener 2021).
Quan només era un nen, en una de les parets de la meva habitació tenia penjada la foto d’un vell pescador inuit que sostenia una canya de pescar sobre un petit forat en meitat d’un llac gelat, envoltat d’un paisatge blanc, completament nevat.
La imatge d’aquell esquimal assegut sobre un tamboret de fusta de bedoll i pell de foca alimentava les meves ànsies de viatjar fins als territoris del Gran Nord. Uns llocs que coneixia a través de les novel·les de Jack London, la lectura de les quals m’havia despertat la fascinació pels pobles de l’Àrtic i el desig de comprovar-ne la manera de relacionar-se amb un entorn tan gèlid i salvatge i la capacitat d’adaptació per sobreviure-hi.
Anys després, durant un viatge a Lapònia, vaig tenir l’oportunitat de comprovar fins a quin punt el costum de pescar sota el gel està llargament estès entre els pobles que habiten aquelles regions. Un dia, mentre recorria un llac gelat prop de la població finlandesa d’Inari, més enllà del cercle polar àrtic, vaig observar un vell pescador lapó que, com aquell inuit de la fotografia, sostenia una canya en un forat del gel.
En observar-ne el cistell vaig comprovar que els peixos que capturava eren sobretot barbs (Luciobarbus bocagei). Em va explicar que durant l’hivern se submergien fins al llit del llac per romandre immòbils en el llot, en un estat d’aparent somnolència. Però realment no dormen –em va explicar–, sinó que mantenen les constants vitals activades i mostren una certa activitat. Alguns mengen, per la qual cosa, com que hi ha tan poc aliment a disposició seva, resulta fàcil que piquin l’ham.
Un home pesca gràcies a un forat fet en el gel.
Igual que aquells barbs finlandesos, les carpes (Cyprinus carpio), una espècie molt habitual als llacs, els embassaments i els estanys dels nostres pobles i ciutats, sobreviuen sota el gel que les cobreix. En aquest cas, moltes fan una hibernació pura, similar a la que fa el liró al seu cau del bosc. Es deixen caure fins al fons i, a l’abric de la capa de gel que les cobreix, dormen profundament: tanquen la cloaca, deixen d’ingerir aliment i romanen immòbils fins que els primers raigs de sol dissolen el gel i obren novament l’estany a la superfície.
De fet, l’estratègia que segueixen els peixos que sobreviuen en el llac gelat és la mateixa que busquen els esquimals amb la construcció dels iglús: aprofitar l’abric del gel. L’aigua pesa menys en estat sòlid, per això el gel s’acumula en la part alta del llac i, així, forma una capa aïllant. Una coberta que mai arriba a clausurar el llac completament, de manera que permet que es continuï produint l’oxigenació de les aigües i evita que es creï el buit.
D’aquesta manera, mentre a l’exterior el termòmetre es precipita molts graus sota zero i el torb augmenta la sensació de fred, al fons del llac les temperatures romanen molt més confortables. Per això els peixos es refugien en les seves profunditats, “abrigats” sota el gel.