La perdiu roja, l’ocell de les vinyes
Si haguéssim de triar una espècie d’ocell silvestre com a representant de l’avifauna que habita les vinyes, una de les que en tindria més motius per ser-ho seria la popular perdiu roja.
Un exemplar de perdiu roja a les vinyes de l’Aranyó (propietat deFamilia Torres)
Aquesta espècie, a la qual els científics va classificar com a Aleactoris rufa, i a Castella es coneix com a “la patirroja”, té una tirada natural per viure entre els ceps, i sovint estableix els seus nius entre els arbustos dels ribassos i dels marges de les vinyes, on, per altra banda, abunden les gramínies silvestres, de les quals s’alimenta.
En aquest sentit, la tendència creixent al conreu de la vinya en convivència amb les plantes silvestres, tal como proposa l’agricultura regenerativa, ha afavorit encara més l’assentament d’aquesta espècie a l’entorn de les vinyes.
Es tracta d’una au molt fàcil de distingir, perquè té una estilitzada rodonesa de figura que fa que la seva silueta a contrallum sigui inconfusible. Però quan té el sol de cara, aquesta bellísima au silvestre mostra la lliurea més elegant dels camps ibèrics: una exclusiva combinació de roig i negre, taronja i blanc, marró i blau cel que la converteix en una de les espècies més belles d’Europa.
Del seu cap destaca la petitesa del seu bec, xato i afinat, de color carmesí, com el de l’aro ocular. Llueix un antifaç elegant: una línia fina de plomes negres que, sota la cella blanca, emmarca la seva àmplia gorgera albina, que dona forma a un collar bellíssim de plomatge negre atzabeja que es difumina cap avall, sobre el to blau celeste del pit.
Perdiu roja a les vinyes de l’Aranyó (propietat de Familia Torres) durant la verema
Mostra una cua curta, gruixuda i rectangular, i en els seus flancs les plomes formen una espècie d’entapissat dens en què destaquen les estries característiques que cobreixen els dos costats del ventre, que en la seva part baixa és d’un to ataronjat intens i del qual sorgeixen, com dos coralls vermells, les seves potes, curtes i gruixudes: d’aquí el seu sobrenom castellà, al qual recorria el gran novel·lista i cronista de la naturalesa Miguel Delibes en citar-la.
Poc amant de volar, la perdiu roja és una gran caminadora, per la qual cosa sovint se la pot veure rondar amb el seu pas de balandreig pels camins de terra o els solcs dels camps. A la primavera i a l’estiu sol anar acompanyada dels seus pollets, els perdigons, que segueixen disciplinadament la seva mare en fila índia.
La seva inconfusible silueta retallada amb les primeres llums de l’alba o les últimes abans de la posta del sol és una de les icones dels nostres camps. Tanmateix, l’alteració del seu hàbitat natural, el bosc baix, l’abandonament dels conreus tradicionals i l’abús dels agroquímics, estan provocant la regressió de la perdiu silvestre a Espanya.
Un retrocés agreujat encara més per la repoblació amb exemplars de granja, que provoca l’enrariment del ja per si mateix delicat status de l’espècie, sotmesa, per altra banda, a una gran pressió per part dels caçadors. La seva companya de veïnat, la guatlla, comparteix el mateix destí i lliura la mateixa batalla.
Les perdius silvestres no només habiten els ecosistemes agrícoles, sinó que també s’endinsen en els erms i les estepes de matoll mediterrani. Però la seva distribució autòctona ha estat modificada per les repoblacions cinegètiques dutes a terme en cotes de tota la península. Per això, l’espècie autòctona està en franca regressió, mentre que la perdiu de granja, molt menys esquívola i gairebé domèstica, es troba arreu, sovint fins i tot a l’interior dels pobles.
Els exemplars de cria industrial amb els quals es reponen les poblacions a les àrees i vedats cinegètics tenen poc a veure amb la seva parenta silvestre: són molt menys vivaces, menys salvatges que les “patirrojas” autòctones. Amb prou feines s’amaguen en ser descobertes i no llueixen una coloració tan viva com la que mostra l’espècie campestre, ni tampoc arriben a tenir la mateixa potència i bellesa a l’hora de cantar.
El cant de la perdiu roja és una de les bandes sonores més representatives dels nostres camps, que acompanya des de temps immemorials els pagesos en les seves jornades de feina, i molt especialment en els dies de sega i verema.
Una perdiu roja a la vinya. Podreu escoltar el cant de la perdiu roja en aquest enllaç: https://seo.org/wp-content/uploads/2013/11/F63-Canto.mp3 (Font: SEO BirdLife)
Però el pitjor de tot és que les perdius de granja estan posant en risc les poblacions silvestres de l’autèntica i genuïna “patirroja”, als exemplars de les quals transmeten malalties i amb les quals s’hibriden tot alterant les característiques genètiques de l’espècie. Potser el lector no arribi a valorar la gravetat d’aquest problema atès que “són igualment perdius” -pensarà amb tota la lògica del món- però no, no són les mateixes. I això, per als que la considerem una de les aus més belles del món, és una veritable pèrdua.