La captivadora presència del pregadeu
Existeix una tendència general a l’espant davant de l’aparició dels insectes de mida gran. Es tracta d’una reacció de rebuig atàvic, ancorada en la part més profunda del nostre subconscient, que ens impedeix prestar atenció al seu aspecte fascinant, fins i tot, per què no dir-ho, a la seva bellesa. Aquest és el cas del protagonista d’aquest apunt de camp.
També conegut com a insecte de santa Teresa en castellà, per la postura que adopta en aixecar-se, amb les potes davanteres enfront de la boca com si estigués resant, el pregadeu comparteix classificació amb els escarabats tradicionals. Tanmateix, són força diferents, començant per la mida descomunal de les potes davanteres i del prototòrax (el coll).
La postura favorita del pregadeu consisteix en aixecar-se sobre les potes posteriors i mantenir els braços doblegats enfront de la cara. I va ser precisament aquest tret del seu comportament que va dur al naturalista Linneo classificar-lo com a Mantis religiosa, fent coincidir en alguns idiomes el seu nom científic amb el nom comú.
Exemplar de pregadeu, sobre una fusta.
És conegut de sobres per tothom, al pregadeu no li calen pistes per a la seva identificació. Com passa amb molts altres insectes i aràcnids, la femella és molt més gran, i pot arribar a fer 12 cm de llarg, i triplicar la mida del mascle, que no sol superar els 4 cm.
I és precisament ara, a la tardor, quan arriba el pitjor moment de l’any per als pobres mascles dels pregadeu: l’època de zel i reproducció. Sabedors del seu destí cruel, els mascles atenen la seductora dansa de la femella per, després d’enfilar-s’hi i una vegada culminat l’aparellament, servir-li d’aliment.
Perquè una vegada finalitzada la còpula, moguda per un atac violent de voracitat, la femella del pregadeu, que com ja hem dit arriba a doblar la mida del mascle, se’l treu de sobre amb les seves llargues potes davanteres i, se l’endú a la boca, el decapita d’una mossegada per, tot seguit, començar a menjar-se’l.
Però abans de jutjar aquest tret del comportament animal del pregadeu, un gest que en aparença (i certament) resulta macabre i cruel, cal explicar la seva lògica evolutiva i aclarir que en realitat obeeix a un criteri d’estricta supervivència per a l’espècie.
I és que la femella devora el mascle pel bé de la família, doncs d’aquesta manera, en servir de dinar instantani de la seva cònjuge, el progenitor dissortat es limita a atendre la necessitat urgent d'assimilar proteïnes que pateix la seva parella, la qual cosa permetrà el desenvolupament ràpid de la seva descendència.
Però com assenyalava al principi de l’apunt, més enllà d’aquest aspecte sorprenent de la seva conducta i del rebuig atàvic que ens produeixen els pregadeus, hem de saber que acompleix un paper fonamental a l’ecosistema en actuar com a predador d’altres espècies d’insecte que, com ara els escarabats, les vespes o les aranyes, es poden constituir en plaga.
Per això el pregadeu és una espècie protegida a mig món i hem d’aprendre a respectar-lo. A més a més, el pregadeu no pica, no és verinós, no ataca les persones, ni transmet cap malaltia a l'ésser humà. És possible que la seva presència atemoritzi, no ho negarem, però no és un ‘bitxo’ perillós que calgui eliminar amb una sabatada o amb una ruixada d’insecticida, sinó una criatura tan espectacular com inofensiva a la qual hem de deixar que segueixi el seu camí en pau.
Un pregadeu posat sobre uns dits.
Pel que fa a la seva biologia i comportament, es tracta d’un animal que habita en terrenys amb vegetació abundant i clima temperat, on s’alimenta de tot tipus d’invertebrats: no hi ha presa entre els de vuit o sis potes (aràcnids o insectes) que s’escapi de la seva gana voraç. Fins i tot la cuirassa quitinosa tan potent de l’escanyapolls, al qual vam dedicar un altre apunt de camp en aquest blog, sucumbeix a la potència de les afilades mandíbules del pregadeu.