El xoriguer, l'estel de les vinyes.

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

Cada vegada que veig un xoriguer volant recordo la primera trobada que vaig tenir amb aquesta espècie, quan encara era un nano. Va ser des de la caseta de conreu d'una petita vinya familiar. En observar-lo, vaig agafar els prismàtics de campanya que m'acabaven de regalar per intentar identificar-lo. Era allà: suspès en un punt del cel, amb la cua oberta en ventall i un intens batre d'ales, el cap cap avall i la mirada posada en els solcs de la vinya, aquella petita rapinyaire semblava un estel vivent. 

Era sorprenent com es mantenia penjat al cel, i observava fixament el terra, com si se li hagués caigut alguna cosa. Fins que, de sobte, va davallar lentament, sense deixar de mirar el terra, per desaparèixer entre els ceps. Als pocs instants va tornar a aixecar el vol per allunyar-se de les vinyes amb un petit ratolí de camp a les urpes.    

El xoriguer és una petita falcònida, cosí germà dels falcons, falconets i falcons negres, que són fàcils d'observar als espais oberts, especialment a les deveses i a les vinyes, estepes cerealistes i a altres camps de conreu, maresmes i al voltant dels pobles. 
 

Exemplar de xoriguer petit mascle. Fotografia de: Ana Mínguez

A la península Ibèrica hi crien dues espècies: el xoriguer comú (Falco tinnunculus), espècie resident i el xoriguer petit (F. naumanni) que és una espècie estival. El primer, molt més abundant i ubic, llueix un bell plomatge de color teula al dors i a les ales, amb el pit crema i llistat de punts negres.  El mascle té el cap de color gris argentí, tot i que molt més apagat i menys generalitzat que en el cas del xoriguer petit.  

Exemplar de xoriguer petit. Fotografia de: Ana Mínguez

Com la majoria de les rapinyaires, la femella és més gran que el mascle i llueix un dors tigrat, amb un cap prominent on hi destaca la bigotera negra sota els ulls, molt marcada. Fa al voltant de 35 cm i té una envergadura (distància de punta a punta de l'ala) de fins a 180 cm. Les femelles poden arribar a pesar un quart de quilo. 

Però com deia, la millor manera d'identificar-lo és la seva pauta de vol i la manera en què bat les ales, que són amples i apuntades, amb una cua llarga i acabada en rombe. El xoriguer es caracteritza per caçar ratolins (en llatí soricarius) batent ràpidament les ales, la qual cosa li permet quedar-se suspès a l'aire durant molt temps en busca de les seves preses. En aquests moments obre la cua com si fos un ventall, amb totes les plomes acabades en una taca negra. El seu control de vol és tan extraordinari que, si es posa a favor del vent, és capaç de mantenir-se enlairat sense aletejar, només ondulant les plomes com si fos un estel. 

Molt menys viatger que el xoriguer petit, que passa l'hivern a l'Àfrica, el xoriguer comú se sol quedar a la península tot l'any. S'alimenta d'insectes, rèptils, rosegadors (és un devorador expert de talpons) i ocells. El seu reclam és un crit fort i molt agut (txi, txiii, txiiiii) que emet especialment quan se sent amenaçat o detecta algú a prop del seu niu. 

Xoriguer petit al teulat. Fotografia de: Ana Mínguez: Ana Mínguez.

Molt similar al comú, el xoriguer petit és més petit de mida i llueix un aspecte més gràcil i elegant. El mascle d'aquesta espècie és una de les rapinyaires més belles de l'avifauna europea. Es diferencia i molt del mascle del comú per un to gris blavós del cap, molt uniforme, i per l'absència de clapat al dors, que és de color més vermellós. Quan vola, el pit apareix més ataronjat i net de clapes. 

Tot i que les femelles de les dues espècies es presten a una gran confusió, la del petit és més petita i estilitzada i les parts superiors apareixen menys barrades que a la femella del comú. Plana molt menys i és més urbanita, i estableix les colònies de cries a les esglésies i les catedrals o a les construccions abandonades dels camps.  

Els xoriguers han après que els marges de la carretera són un rebost de petits animalons atropellats, per la qual cosa tot sovint apareixen posats als pals telefònics, a les tanques d'anuncis i als senyals de trànsit. Els xoriguers petits s'alimenten bàsicament d'insectes de totes les mides, fins i tot els més grans: des de saltamartins i escarabats fins a llagostes, libèl·lules, cigales i pregadeus. Ocasionalment també capturen rèptils petits. 

El xoriguer comú, en canvi, és capaç de completar aquesta dieta amb preses de mida més gran, com ara les musaranyes, ratolins i talpons, aus petites i mitjanes o rèptils i amfibis de mida mitjana: llangardaixos i sargantanes, granotes, salamandres i ofidis petits.

Xoriguer comú en una branca. Fotografia de: Ana Mínguez.

A més a més d'aquestes dues espècies, en els darrers anys, cada vegada són més freqüents les observacions d'ocells durant els dos passos migratoris (març-abril / agost-setembre) d'una tercera espècies de xoriguer: el bellíssim xoriguer cama-roig (Falco vespertinus). El mascle d'aquesta rapinyaire vistosa llueix un plomatge gris blavós, amb les plomes sota la cua i les potes d'un color vermell coral ben viu, cria a l'Orient Mitjà, però alguns exemplars s'apropen a la península Ibèrica durant els seus desplaçaments migratoris, i es deixen veure pel nord-est peninsular i les Balears.