El canvi climàtic i la perdiu blanca
El mimetisme és una de les estratègies més recorregudes entre les espècies del regne animal per passar desapercebudes a l'entorn: ja sigui a la mirada dels predadors o a la de les possibles preses.
Del que es tracta és de romandre ocult, confós entre el paisatge, tot imitant les formes i els colors de l'ambient. Això és el que fan l'insecte pal o la papallona fulla, els seus noms ho diuen tot, per evitar ser localitzats.
I això també és el que motiva que el pop o el camaleó adaptin els colors de la seva pell als del fons marí o les branques de l'arbre per, apropant-se al màxim a les seves preses, s'hi llancin a sobre per sorpresa o els disparin el dard de la seva llengua.
Disfressar-se de paisatge: aquesta és la conducta amb la qual un grup variat d'espècies ha aconseguit adaptar-se perfectament a l'entorn on habiten al llarg de la història arreu del planeta. Tanmateix, a moltes d'elles el canvi climàtic els està jugant una mala passada, i arruïna tot aquest esforç evolutiu.
Un dels millors exemples el trobem en les espècies que habiten els cims nevats de les nostres muntanyes. Allà, la manca de neu i l'alteració del règim de precipitacions està provocant canvis grans i greus en el funcionament dels ecosistemes.
Les espècies de la nostra fauna, que van confiar la seva sort al mimetisme per disfressar-se de blanc i passar desapercebudes en el paisatge nevat, ara s'enfronten a una circumstància amb la qual no hi comptaven, i és que la seva pell i les seves plomes muden al blanc molt abans que ho faci el paisatge, per la qual cosa enlloc de mimetitzar-se passen a convertir-se en autèntics semàfors vivents.
Aquest és el cas de l'ermini, el pardal alpí o la verderola blanca, que muden d'aspecte quan arriba l'hivern i es tornen blancs. La mateixa estratègia que ha seguit sempre la nostra protagonista: la perdiu blanca (Lagopus mutus).
Exemplar de perdiu blanca, en un terra nevat.
Aquesta espècie de gal·liforme, exclusiva de l'alta muntanya, té la capacitat d'anar mudant esglaonadament el seu plomatge per confondre's amb les diferents coloracions del bosc: ocres i daurats a la tardor, esquitxat de blanc a finals d'aquesta estació i blanc pur quan arriba l'hivern cru i la neu cobreix tot el paisatge amb el seu mantell.
Gràcies a aquesta capacitat de mimetisme la perdiu blanca aconsegueix passar desapercebuda a la mirada dels seus predadors, com la guineu, el falcó perdiguer o l'àguila daurada. Però el canvi climàtic està alterant el ritme de les estacions, aquest ordre cronològic que permetia que la perdiu blanca adaptés el seu aspecte als canvis del paisatge, de manera que allò que era una avantatge evolutiu s'està convertint en una veritable trampa.
Perquè una perdiu blanca corrent per les crestes marrons dels cims pirinencs a l'hivern ressec és un esquer, un reclam que no passa desapercebut a la mirada aguda de l'àguila.
Exemplar de perdiu blanca, en una muntanya pedregosa.
És possible que, amb el pas del temps, a mesura que el canvi climàtic avanci, l'evolució retrocedeixi un pas per deixar la disfressa de neu a l'armari i que aquests animals puguin adaptar-se als escenaris nous del seu entorn. Alguns etòlegs indiquen que això és el que estaria començant a succeir a moltes regions que tradicionalment apareixien nevades durant aquesta època, incloses les serralades del sud d'Europa.
Però el cert és que l'escalfament global avança molt més ràpid que la capacitat de resposta de l'evolució, i en conseqüència la perdiu blanca esta veient com la seva principal estratègia d'adaptació al mitjà ha passat a convertir-se en el seu desavantatge més gran per sobreviure-hi.
Exemplar de perdiu blanca, al bosc.