Deixeu que els joves s'acostin a mi

Si hom vol endinsar-se al món del vi sense més equipatge que la bona voluntat i les ganes de saber, potser es trobi frustrat entre aromes que no sabia ni que existien, persones que observen el seu color amb l'atenció que posaria un geòleg davant d’un roc de Mart o professionals que agiten la copa de vi amb un gràcil moviment de canell propi del millor xef del món al batre ous.

Amb aquest panorama, més proper a una pel·lícula de David Lynch que d'una situació habitual per qui no és tastador professional, no és estrany que els joves fugin espaordits a la recerca d'altres begudes. Aquestes, sota el seu prisma, es poden prendre sense pensar en com agafar la copa -no sigui que fem el ridícul- i sense la impressió que, a cada glop, estem davant d'un examen on ens preguntaran la varietat o la denominació d'origen.

Davant d’aquest escenari, encara ens preguntem per què la joventut mira el vi amb recel?

Posem les coses fàcils. És com voler aprendre a llegir amb la poesia de Lorca o la prosa de William Faulkner. Deixem la litúrgia vinícola per als tastadors professionals. La resta de mortals, gaudim del vi. Sense més.

El vi és perfecte testimoni de les nostres vivències: Un capvespre a la platja, amics i un rosat que veu com trenquen les onades entre aquelles converses que duren fins a trenc d’alba. Aquell negre jove que vàrem compartir quan al nostre amic d’infantesa li van trencar el cor. O aquell altre, un blanc que vam obrir a la festa de la Mercè i les fotos encara estan penjades al facebook.

I qui no se'n recorda d'aquell cava amb el que ens vam estrenar en l'aventura vinícola, tot mullant-nos els llavis?

“Iniciar-se de jove amb barreges dolces en què el vi s'aparellava amb altres begudes i refrescos no és un sacrilegi, és evolució.”

A poc a poc, un dia descobrim com l’ull de llebre és una de les varietats més esteses al nostre país. Un altre dia, a l'acostar-nos la copa per beure, percebem una aroma que ens recorda no sabem què, tot i que d’entrada no sapiguem identificar-la bé.

A l’endemà, ens adonem que hi ha més de seixanta-cinc denominacions d'origen a Espanya i intentem esbrinar què signifiquen i per a què serveixen.

Potser, un altre dia, algun amic ens expliqui que un veí del poble del seu pare elabora vi i ens proposa - "per què no fem ruta amb la bici i ja de pas ens prenem una copeta de vi?" - i un cop allà descobrim l'esforç , el treball i la passió per la terra del viticultor però també la cura de l'enòleg que busca la combinació idònia amb vins de diferents varietats.

I després de la visita trobem que darrere de cada vi, de cada ampolla, hi ha una història i unes persones. I és aleshores, quan tot plegat ja no ens sembla tan llunyà.

Un vi ens descobreix racons singulars. Ens ensenya el lloc del que procedeix. Així, l'albariño ens explicarà la seva vida a Galícia i la seva bona relació amb el peix i el marisc; la verdejo ens parlarà de Rueda i ens dirà que si pot triar parella també prefereix el mar; o la pedro ximénez, que ens parlarà de la llum, del sol ... d'Andalusia i que, a més, ens explicarà que li encanten els dolços per jugar a l'harmonia, o els formatges forts i el foie quan cal posar-li una mica de sarao a l'assumpte.

I així ens adonem que el vi és per gaudir-lo i per viure-ho, amb senzillesa, sense galimaties, ni artifici, ni més atrezzo que uns bons amics, unes rialles o una bona conversa.

Deixeu que els joves s'acostin al vi

Salut!

Mònica Ramírez, redactora en cap de Vinos y Restaurantes