La puput, l'au més elegant de la vinya
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Les passejades primaverals pel camps, i molt especialment al voltant de les vinyes, ens poden oferir la possibilitat d'observar una de les aus més boniques de la fauna ibèrica: la puput, que els ornitòlegs classifiquen amb el nom científic d'Upupa epops. Un nom que, com veurem més endavant, està directament vinculat amb les notes del seu cant peculiar.
D'aspecte compacte i cos allargat quan posen, fan 27 centímetres d'altura, tenen una envergadura de 48 centímetres i pesen al voltant de 60 grams. Es tracta doncs d'una au de mida mitjana i silueta inconfusible, caracteritzada per la gran cresta retràctil que llueix al cap i que normalment manté recollida, com si fos una llarga cueta posterior. Una espècie de monyo allargat que, en canvi, es converteix en un ventall espectacular de plomes taronjades, que acaben bellament en piquets negres, quan el desplega de manera ostensible en situacions d'alerta.
En aquests moments, amb la corona impressionant de llargues plomes estesa sobre el seu cap, la puput sembla una au del paradís, un ocell exòtic que ningú no associaria a les nostres vinyes, oliveres o deveses, on, tanmateix, té el seu hàbitat autòcton.
Exemplar de paput. Fotografia de: Ana Mínguez
El plomall del dors és marró rosat des del coll fins a les espatlles, per convertir-se, com si es tractés d'un gran escot posterior, en un mantell elegant de plomes llistades de blanc i negre, amb un contrast fort entre ambdós tons. Una capa que segueix baixant per l'esquena fins a la cua, que també és de color negre amb una darrera banda blanca i ampla.
Amb el disseny singular al dors, semblant al que llueixen les zebres, destaca el seu coll allargat, i el seu bec sorprenent, un dels més curiosos d'entre totes les aus del camp mediterrani: de color negre, molt llarg i afinat, lleugerament corbat cap avall.
Un altre dels trets característics que fan inconfusible la puput és la seva pauta de vol: molt baix, lent i pausat. Vola de manera distreta, com si fos un cometa petit que voga, amb un batre d'ales ample. A més a més, en estendre-les llueix amb tota la seva esplendor el disseny elegant del seu plomatge: amb franges blanques i negres, que acaba a la cua amb aquesta franja blanca que actua com un autèntic semàfor. Durant l'època de zel traça unes piruetes sorprenents mentre vola en parella.
Però, per si no fos prou, les puput emeten un reclam característic (upu-put, pu-pu-put) que permeten identificar-les a la primera i des de la llunyania. Aquest to, aquesta manera de cantar, és precisament la que va observar el naturalista Linné en adjudicar-les el nom llatí (Upupa) amb el qual va classificar l'espècie.
Au puput. Fotografia: Ana Mínguez
Tot i que cada vegada hi ha més exemplars que passen tot l'any als nostres camps, excepte a la franja del Cantàbric on no solen trobar-se, les puput són aus estivals que migren a finals d'estiu als seus hàbitats d'hivern, situats a l'Àfrica subsahariana.
Es tracta d'una espècie característica del bosc mediterrani, comú en alzinars i pinedes litorals envoltades de camps de conreu, on s'alimenta de petits invertebrats que rebusca en el terra clavant el seu bec llarg i corbat. Nia als forats dels arbres i a les cavitats rocalloses.
Sol posar més de mitja dotzena d'ous que només els incuba la femella, durant dues o tres setmanes. Una vegada desclosos, també és la femella l'encarregada de recollir les preses que li porta el mascle, bàsicament larves i cucs, i donar a menjar els pollets.
L'última de les curiositats d'aquesta espècie sorprenent i curiosa té a veure amb l'olor que desprenen. La dita popular "fa més pudor que un niu de puputs" fa referència a l'olor que desprenen els seus nius, perquè els pares tenen el costum d'acumular els seus excrements a l'entrada del forat per tal que el mal olor faci fugir els depredadors.
Igualment, les femelles segreguen una substància oliosa, amb un olor molt desagradable, que utilitzen com a "perfum" singular per evitar esdevenir un mos 'poc apetible' per als possibles depredadors.