L'alzina surera i el vi: història d'una vella amistat

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego) 

El gènere Quercus agrupa les espècies d'arbres més representatives del bosc mediterrani, com ara el roure, l'alzina, el roure petit, el coscoll o l'alzina surera. Es tracta d'arbres autòctons, perfectament adaptats al nostre clima, que antigament cobrien bona part del territori peninsular, però que en els últims temps han experimentat un retrocés enfront d'altres espècies introduïdes per l'home per al seu aprofitament silvícola.  

Molt menor que el roure i l'alzina, l'alzina surera (Quercus suber) és un arbre de mida mitjana, copa oberta i d'estampa envellida. A això hi contribueix l'escorça rugosa que cobreix el tronc retorçat i baix: el suro, un material aprofitat per l'home des d'antany. A causa d'això, les alzines sureres en explotació surera mostren el tronc nu. Si l'extracció s'ha produït recentment, la coloració del tronc és taronjada, i es torna marró fosc amb el pas del temps.  

La seva fulla és perenne, petita, llisa i ovalada, sense ranures, amb l'anvers verd brillant i el revers pàl·lid. Els seus fruits, els glans, són dolços (tot i que menys que els de l'alzina) i ofereixen un aliment molt nutritiu als diferents animals del bosc: des del liró al porc senglar; de la grua fins al cérvol, cosa que converteix les suredes en un dels rebosts més grans de la nostra natura. A les deveses proporcionen aliment al bestiar que pastura sota les seves copes, especialment el porc ibèric. 
 

Alzines sureres en explotació al Parc Natural de Los Alcornocales, Cadis (fotografia: Jose Luis Gallego). 

Tot i que l'aprofitament més conegut de les alzines sureres és el suro, l'escorça que recobreix el tronc de l'alzina surera la protegeix de les inclemències més rigoroses, fins i tot el foc. Un tipus d'explotació que no perjudica l'arbre en absolut, al contrari, contribueix al seu sanejament i al desenvolupament més bo, cosa que dona origen a una de les tasques més antigues dels nostres camps.  

Una activitat mil·lenària que avui dia continua fixant població al medi rural, on contribueix a generar més de 100.000 llocs de treball directes en els principals països productors, com ara Espanya, Portugal, Algèria, el Marroc, Itàlia, França o Tunis, entre d'altres. 

Però més enllà de dinamitzar l'economia rural, la indústria surera contribueix directament a la conservació de la nostra biodiversitat, atès que l'alzina surera forma una de les arbredes autòctones més característiques del bosc mediterrani, sigui en forma de devesa o de bosc silvestre, i que dona aixopluc a una infinitat d'espècies de la fauna ibèrica, algunes tan amenaçades com l'àguila imperial, el voltor negre o el linx ibèric.  

A més a més, l'aprofitament sostenible de les suredes contribueix al desenvolupament d'altres sectors del món rural com ara el de l'artesania, l'elaboració d'aliments o el turisme de natura, tot això en un exemple excel·lent de simbiosi entre l'ésser humà i la natura, d'economia circular i de desenvolupament sostenible. 
 

El suro és l'escorça de l'alzina surera (fotografia: Jose Luis Gallego) 

A l'últim, voldria destacar que no existeix un vincle cultural, històric i tradicional més gran com el que uneix la indústria surera amb la indústria vitivinícola. Una vella història d'amistat que té el seu origen als albors de la nostra cultura i que s'ha mantingut viva al llarg dels segles. 

El tap de suro ha estat conservant el vi des de sempre, i ha donat forma a una de les aplicacions més característiques, populars i naturals de la indústria surera.  

A causa d'això i en relació amb el llaç estret que uneix el suro, el vi i la natura, les organitzacions conservacionistes fa anys que desenvolupen campanyes divulgatives per demanar que el vi es continuï tapant amb aquest material cent per cent natural, reciclable i l'aprofitament del qual no només no perjudica l'arbre, sinó que contribueix al seu desenvolupament i al del món rural.