La tardor: l'estació de les teranyines

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego) 

Els passejos d'octubre pel bosc solen oferir la trobada amb els famosos 'fils de la verge': una espècies de filaments molt fins i agafosos que s'enganxen al cos de qui passeja en passar per les branques baixes dels arbres i els arbusts. El seu origen està en un dels animals més abundants de la natura: les aranyes.       

Quan arriba la tardor, i per aprofitar les ratxes de vent al bosc, aquests invertebrats tenen per costum desplaçar-se per l'aire amb l'ajuda del vent penjats d'un dels seus fils de seda, un fil que prèviament han fixat en una branca. D'aquesta manera, com el famós Tarzan amb la seva liana, les aranyes poden cobrir distàncies considerables d'una sola 'volada'.  

Exemplar d'aranya en una fulla de cep 

Els científics anomenen a aquest mètode de desplaçament aerodispersió, i segons l'espècie i les condicions del vent, contribueix a fer que aquests invertebrats fràgils es desplacin d'un extrem a l'altre del territori sense gastar gairebé energia. S'ha calculat que una aranya bruna (Pardosa monticola) convenientment excitada pot arribar a deixar anar gairebé mig quilòmetre de fil de seda d'una sola vegada.  D'aquí que durant aquests dies el bosc estigui tan enganxifós.  

Les aranyes produeixen seda amb algunes proteïnes presents al seu organisme, com ara la glicina.  I a més de fer-la servir per fabricar aquestes famoses lianes, les empren per teixir les seves famoses teranyines: les trampes sofisticades i eficaces amb les quals els aràcnids atrapen les seves preses.   

Dur i elàstic, el fil de seda d'aranya és el material més resistent que es coneix a la natura. Les proves de laboratori han demostrat que es pot estirar fins a una tercera part de la seva longitud sense arribar a trencar-se i tensat al màxim és més resistent que un fil d'acer del mateix gruix. Alguns dels avenços més significatius que s'han produït en la física del materials es deuen a l'estudi d'aquest prodigi de l'evolució i la seva aplicació a diferents usos. 

Teranyina amb aranya en una vinya de Familia Torres. 

Als matins de tardor, les teranyines solen aparèixer farcides de gotes diminutes de rosada o de gebre que, amb forma de perles, permeten visualitzar-les per complet. Gràcies a això, els experts poden identificar a quina espècie en concret correspon aquesta trampa. Una de les més espectaculars és la que teixeix l'aranya tigre (Argiope bruennichi), que pot superar els trenta centímetres de diàmetre, i que és molt fàcil de diferenciar pel traçat característic en ziga-zaga de la banda de subjecció central.  

Al contrari del que pensa molta gent, les aranyes no són insectes. Les més de 50.000 espècies descrites per la ciència fins avui dia formen un grup propi, el dels aràcnids.  Una clau infal·lible per diferenciar un dels altres és comptar el nombre de potes. Si té sis és un insecte; si en té vuit, una aranya. A més, mentre els insectes tenen el cos dividit clarament en tres parts, cap, tòrax i abdomen, les aranyes presenten a simple vista només dues, perquè el cap i el tòrax estan units en aquest cas per la closca. 

Més pistes per diferenciar-les. No hi ha cap aranya al món amb antenes. Tampoc no tenen ales, i els seus ulls són simples en lloc de compostos.  A diferència dels famosos ulls de la mosca, aquesta meravella tecnològica de la natura que a través d'una lent d'augment produeixen tant esglaï i ens recorda les pel·lícules de ciència-ficció, l'aranya té uns ullets negres i petits, molt babaus, que els redueix enormement la capacitat visual. No obstant això, per suplir aquesta deficiència, algunes espècies d'aranya poden arribar a tenir més d'una dotzena d'ulls. 

Pel que fa al mite de la seva amenaça potencial per a l'ésser humà, convé aclarir que, de totes les espècies d'aranya descrites per la ciència, a penes hi ha una dotzena que tinguin un verí que sigui veritablement perillós per a nosaltres, i d'elles menys de la meitat són mossegadores. A més a més, cap d'elles ha estat citada a Europa.  

Aranya al revers d'una fulla de cep 

L'única espècie que habita en els nostres boscos i que pot arribar a causar una reacció tòxica de moderada a greu amb la picadura és la vídua negra (Latrodectus tredecimguttatus). Aquesta espècie, fàcil d'identificar pel seu abdomen negre arrodonit en forma de gra de raïm i amb unes taques vermelles característiques, deu el famós nom al costum de la femella de menjar-se el mascle després de la còpula: hàbit que és relativament comú entre els aràcnids. Els casos d'accident per picadura de vídua negra són escassos, però en el cas que es produís convé acudir a l'hospital per al seu tractament.   

Les aranyes juguen un paper fonamental a l'ecosistema i exerceixen un paper important com a biocontroladors de plagues, i actuen com els nostres aliats al camp.  Per tot això, i més enllà de les aversions que puguin despertar en algunes persones, aquests invertebrats mereixen tota la nostra consideració i respecte. Malauradament, la industrialització de l'agricultura i l'abús de plaguicides al camp han portat un gran nombre d'espècies d'aranya a punt d'extingir-se, per la qual cosa algunes d'elles estan incloses en els llistats d'espècies protegides i emparades per la llei.