Falcó pelegrí: el projectil vivent
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
La silueta del falcó peregrí mentre sobrevola els camps en cerca d'aliment, o posat al capdamunt d'un penya-segat rocallós mentre escodrinya l'horitzó per localitzar una presa, provoca una emoció intensa als amants de la natura, especialment als aficionats a l'ornitologia.
Aquesta rapaç bellíssima és una de les aus més espectaculars de la fauna ibèrica. De mida mitjana, la seva estampa en posa transmet força i solidesa. El cap arrodonit sembla enganxat al pit perquè el seu coll és molt reduït. Hi destaquen els bigotis que baixen des del bec fins a la gargamella. El plomatge pectoral és blanc amb estries negres. En els joves aquest plomatge és vermellós. El dors arriba a tenir un to blau metal·litzat en els adults que és marró en els immadurs.
Exemplar de falcó pelegrí: Ana Mínguez
Com succeeix amb la majoria de les rapinyaires, les femelles del falcó pelegrí poden arribar a ser tres vegades més grans que els mascles. Mentre ella pot arribar a pesar més d'un quilo i fer 50 cm, el mascle fa aproximadament 40 cm i no supera els 700 g. L'envergadura, és a dir, la distància de punta a punta de l'ala, oscil·la entre els 80 i els 120 cm.
El bec del falcó pelegrí, curt, gruixut i agut és una de les eines més perfectes de la natura. Afilat com un estilet, està dotat d'una dent amb la qual multiplica la seva força esquinçadora. Les ales equipen la rapinyaire per a la persecució, les esquivades i els picats vertiginosos. Les seves urpes estan especialment dissenyades per a la caça d'aus al vol. Els dits, fins i nets, acaben en veritables ganivetes que penetren en el cos de les seves preses com un ganivet quan talla la mantega.
Les possibilitats de localitzar un falcó pelegrí posat i gaudir de la seva contemplació són molt escasses. Aquesta rapaç acostuma a establir els seus territoris en llocs retirats i feréstecs, de difícil accés i d'orografia escarpada. Estrictament protegida per la llei, les seves minses poblacions es troben molt controlades, fora del perill de falconers furtius que el consideren la seva peça favorita: a l'edat mitjana era el tresor vivent més apreciat per prínceps i nobles, que oferien autèntiques fortunes per posseir-los en captivitat.
La millor manera d'identificar-lo és conèixer la seva silueta de vol. Les ales del falcó són llargues, estretes i molt apuntades, la qual cosa contrasta amb l'estretor de la seva cua. Alguns ornitòlegs estableixen certes comparacions amb el ballester de ventre blanc (excepte les diferències òbvies).
Exemplar de falcó pelegrí: Ana Mínguez
El príncep de les rapinyaires, com també se'l coneix, és un especialista consumat de la caça al vol. El vent sol assenyalar-li la ruta d'aguait. Després de sorprendre la seva presa per l'angle mort (només caça aus), li donarà un cop mortal amb l'estilet que té en el seu dit posterior. En molts casos la presa, ja morta, és recollida a l'aire abans d'arribar a terra. Amb vent a favor, un adult perfectament mudat pot arribar a superar en un picat de caça els 300 km/h, i es converteix d'aquesta manera en un autèntic projectil vivent.
El territori natural del falcó són els erms alts que travessen els principals congostos fluvials. Però també els penya-segats rocallosos que cauen sobre el mar i des dels tossals dels quals estableix l'àrea de caça més gran que es pugui imaginar. A Espanya, les poblacions es distribueixen per tot el territori, des de les costes del Cantàbric fins als penyals de la Mediterrània africana. Els congostos fluvials de la Meseta hostatgen el nombre més gran de parelles.
No obstant això, en els darrers anys s'està produint un increment en la població de falcons urbans. Cada vegada resulta més comú observar-ho en ple centre de ciutats com ara Lugo, Màlaga, Sant Sebastià, Càceres, Burgos, Barcelona i, és clar, Madrid, on existeix una de les colònies més nombroses d'Europa amb aproximadament 15 nius actius. La seva presència en els entorns metropolitans contribueix a mantenir l'equilibri entre les espècies i afavoreix la selecció natural, en agafar fonamentalment els exemplars malalts de coloms, gavines, cotorres i altres aus que puguin arribar a resultar excessivament abundants a les ciutats.
Els enamoriscaments del pelegrí s'inicien al febrer. El niu se sol situar a la cornisa d'un penya-segat rocallós i es fa visible per la taca blanquinosa que marquen amb les dejeccions. La posta varia de dos a quatre ous. Els pollets neixen a primers de maig i abandonen el niu a mitjans de juny.