El silenci de la fageda a l'hivern
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Amb les seves branques allargades i completament nues de fulles, i amb els seus troncs llisos i rectes, els faigs, especialment si són joves, donen forma a un dels boscos hivernals més elegants i característics del continent europeu.
En el cas de la península Ibèrica, les fagedes denses del nord acullen algunes de les llegendes mitològiques més antigues vinculades a la natura. Segons aquestes llegendes a l'interior dels boscos de faigs de la serralada Cantàbrica hi viuen les xanas, els trasgus i les fades, entre un elenc nombrós de criatures emparentades amb els gnoms, els trols i els elfs escandinaus.
I és que la fageda, a més de configurar l'arbreda més representativa del nord peninsular, guarda nombrosos secrets que la converteixen en un bosc encantat, especialment ara, quan el gel i la neu cobreix la fullaraca que s'acumula als seus peus i la converteix en el regne del silenci.
Començar el dia en la fajeda.
Però per sobre de qualsevol al·legoria mitològica, els boscos de faigs que s'estenen des dels Pirineus fins a les muntanyes cantàbriques i els sistemes ibèric i central, aixopluguen algunes de les espècies més representatives de la nostra flora i fauna, i també les més amenaçades.
Actualment, les fagedes del nord peninsular constitueixen els últims reductes per a espècies tan escasses com el gall salvatge cantàbric, que, amb tot just tres-cents exemplars, intenta fer front a la seva més que probable extinció refugiat a la seva espessor, i comparteix territori amb l'os bru, el llop ibèric o el picot negre, el reclam llòbrec i profund del qual és dels pocs sons que trenquen l'insondable silenci de la fageda a l'hivern.
Els noms de les nostres fagedes principals ressonen a la memòria dels amants de la natura com a llocs sagrats replets d'atractius per gaudir dels aguaits més bons. Ordesa, Riaño, la Fageda d’en Jordà o la Tejera Negra. Les del Montseny, Somiedo o Saja-Besaya. La bellíssima fageda de Montejo de la Sierra, la d'Aizkorri-Araz, la de l'Artiga de Lin o la de Lindes. I, sens dubte, la més famosa i emblemàtica de les fagedes ibèriques: la Selva d'Irati, una de les més grans i més ben conservades d'Europa.
Pel que fa a la biologia de l'espècie, destacar que el faig és un arbre caducifoli que pertany a la família de les fagàcies i al qual els botànics classifiquen com a Fagus sylvatica. Alt i robust, de copa arrodonida i molt poblada, té el tronc recte i ample, amb una escorça llisa i aspra de color gris platejat, i les branques creixen horitzontals.
Fulles de fageda en una branca.
Les fulles són alternes, ovalades i de marge ondulat i sencer. Tenen de 8 a 10 parells de nervadures i són una mica piloses. A la primavera tenen un color verd intens i a la tardor canvien a groc, molt viu a l'octubre. Abans de caure, al novembre, es tornen taronjades, per tenyir després el terra del bosc d'un mantell de fullaraca marró torrat.
Les flors broten al costat de les fulles a finals d'abril. Masculines i femenines al mateix arbre. Les masculines formen un globus, i s'agrupen en nombrosos carrassos penjants de color groguenc. Les femenines, moltes menys, són més curtes i rígides.
Els fruits s'anomenen fages i maduren a mitja tardor. Són de forma triangular, marrons i brillants. Apareixen envoltats d'una closca espinosa que n'agrupa d'un a tres i que s'acaba obrint amplament per alliberar-los. Són comestibles, però no n'hem d'abusar perquè la fagina (una de les substàncies que el componen) pot produir mal de cap i de panxa quan s'ingereixen en gran quantitat.
Amplament distribuïdes al centre i al nord d'Europa, amb formació de bones arbredes al centre i al nord de la península Ibèrica, els faigs poden arribar a viure diversos segles i assolir grans dimensions, per la qual cosa existeixen molt exemplars catalogats com a arbres monumentals, tant a Espanya com a la resta del continent.
Per totes aquestes característiques, les fagedes figuren entre els boscos preferits pels amants de la natura, tant per la bellesa contrastada i singular que representen durant les diferents estacions de l'any, com per la biodiversitat rica i variada que acullen, amb nombroses espècies que hi tenen el seu hàbitat favorit o fins i tot exclusiu.
Paissatge de tardor a la fajeda
En qualsevol cas, sempre és un bon moment per passejar per l'interior d'una fageda. A la primavera i a l'estiu per la seva frondositat refrescant, a la tardor per la paleta acolorida de colors que despleguen les seves copes altes abans de deixar anar la fulla: del roig intens al groc daurat. Però he volgut ressenyar en aquest apunt la bellesa de la fageda a l'hivern, quan el silenci gelat l'envolta en una aurèola de misteri.