El dragó del celler

Por Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

L'ésser humà ha experimentat des de sempre una repulsa especial envers els rèptils, un sentiment atàvic que no ens ha deixat valorar de manera suficient els beneficis innumerables que ens comporta la seva companyia amable. Perquè més enllà de l'aversió natural que sentim envers els llangardaixos i les serps, el cert és que els rèptils compleixen una missió fonamental com a controladors de tota mena de plagues al camp. I aquest és el cas del protagonista d'aquest apunt: el famós dragó de les parets.

El dragó comú, al que els herpetòlegs classifiquen amb el nom científic de Tarentola mauritanica és un dels rèptils més comuns a les parets dels edificis i les façanes dels pobles, on és un inquilí habitual de coberts, granges i cellers. I com assenyalava, tot i el seu aspecte i de totes les llegendes que arrossega en contra seu, el cert és que, a més de sorprenent, aquest petit sauri no només resulta del tot inofensiu per a l'home, sinó que també és beneficiós.
 

Exemplar de dragó comú (Foto: Jose Luis Gallego)

La falsa creença que s'alimenta de la roba dels armaris és tan absurda com injusta, perquè a més de no fer cap dany als teixits, la seva mera presència és el millor agent dissuasiu de les arnes, que són les que en realitat poden causar-ne danys seriosos, perquè tenen el costum de posar els seus ous entre les peces per tal que les larves s'alimentin d'elles. 

Sabedora d'aquesta i moltes altres virtuts associades a la seva companyia, la gent del camp no només no molesten els dragons, sinó que es mostren complaents davant de la seva presència, atès saben que amb elles voltant als exteriors de la casa, o, fins i tot, a dins, es redueix la presència dels insectes. 

Però més enllà de tot això, en observar la seva anatomia i el seu comportament sigil·lós, lluny d'espantar-nos, ens quedarem fascinats per la biologia o l'etologia d'aquest curiós rèptil de vida nocturna.

Amb una mida del voltant de quinze centímetres de cap a cua, la seva pell, rugosa, escamada, de color bru grisós o gris cendrós, li permet mimetitzar-se amb els tons de les parets i els sostres on estableix el seu territori i que aconsegueix imitar a la perfecció.

Ejemplar de salamanquesa común (Foto: Jose Luis Gallego)

A més de les façanes dels pobles i de l'interior de les quadres i els coberts, un dels llocs preferits pels dragons per establir el seu territori són els cellers, on conviu amb els que hi treballen sense causar cap mena de molèstia ni alterar la guarda dels vins. Al contrari, semiocult a qualsevol fissura o racó, la seva presència passarà del tot desapercebuda mentre els llums romanguin apagats. 

Una cop s'han encès, acudirà sigil·losament cap als límits de les ombres per aturar-se just abans que la il·luminació de la paret delati la seva presència. Allà hi podrà romandre durant llargs minuts completament immòbil, esperant el moment precís per abalançar-se per sorpresa sobre les seves presses atretes per la llum: arnes, típules, mosques o mosquits, aranyes, escarabats, paneroles... el seu menú el componen els visitants menys estimats del nostre entorn.  

Un dels trets que criden més l'atenció en la seva fisonomia sorprenent són els seus dits: extensos, globosos i voluminosos. Durant molts anys es va creure que s'hi trobaven les ventoses que li permeten córrer per les parets verticals o fins i tot pels sostres, a boca terrosa, com si caminessin enganxats a la seva superfície. No obstant això, ara sabem que no és així. 

Recentment, els científics han descobert que el secret d'aquests rèptils per mostrar aquesta capacitat tan sorprenent d'adherència està en les sofisticades pilositats que conserven entre els doblecs de les palmes de la mà. Gràcies a aquests filaments, que donen nom a la família dels dragons (Phyllodactylidae) i les diferencia dels geckos (Gekkonidae) aconsegueixen desplaçar-se en vertical: fins i tot pel vidre de les finestres. 

Si observem aquests animals fascinants amb ajuda d'uns prismàtics, ens cridarà l'atenció l'aspecte dels seus ulls enormes: daurats, com plens de purpurina i amb una pupil·la negra en forma vertical que li travessa el globus ocular de dalt a baix per donar-li aquest aspecte de criatura galàctica. 

Com tots els animals de sang freda, a l'hivern defugen el contacte amb l'exterior i romanen reclosos en el seu amagatall sense causar cap mena de molèstia, i reserven forces per iniciar una altra vegada les seves escapades per les parets i els sostres tan bon punt arriba la primavera, i amb ella tornin a acudir a la llum els insectes que li serveixen d'aliment.