El cant del gamarús a la lluna de la tardor
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
A les nits de tardor, quan la lluna il·lumina els camps i revesteix la muntanya amb ombres, es pot sentir un dels sons més inconfusibles del bosc: el cant del gamarús. Es tracta d'un udolar potent, greu i profund, que aquest mussol repeteix una i altra vegada mentre recorre la seva àrea d'espai vital.
Fugisser i molt desconfiat, al gamarús se'l sent més que no veure'l. A més a més, és molt possible que, malgrat la seva mida gran, no aconseguíssim reconèixer-lo encara que estigués posat a l'arbre d'enfront, doncs té un dels plomatges més mimètics de les aus europees. Tot i que generalment sol ser de color marró grisenc, el plomatge del gamarús comú (Strix aluco) pot variar fins a tons marrons, torrats o argilosos, clapats i ratllats, per confondre's a la perfecció amb els de l'escorça dels arbres.
D'aspecte compacte i arrodonit, a la seva silueta hi destaca el cap voluminós, gairebé tan gran com la resta del cos. No té els plomalls o pinzells característics que, a tall d'orelles, mostra una altra de les rapaces nocturnes més habituals dels nostres boscos: la cabrota o mussol banyut.
Exemplar de gamarús.
Equipats amb una membrana nictitant que s'encarrega de mantenir-los perfectament lubricats, els ulls dels mussols tenen una pupil·la de dilatació àmplia que els permet un alt grau de visió, fins i tot a la foscor total, que són cent vegades més sensibles a la llum que els nostres. Si a això li afegim la capacitat de girar el cap gairebé per complet (270 graus), la seva capacitat de visió és enorme.
En el cas del gamarús, els ulls són dues grans boles negres que semblen fins i tot més grans pels discos facials que els envolten. Amb una altura de fins a 45 cm, pot arribar a pesar més de mig quilo i assolir un metre d'envergadura, que és la distància de punta a punta d'ala quan les desplega.
Durant el dia roman ocult al seu dormidor: un racó ombrívol del bosc o arbreda del qual només sortirà ben entrada la nit. Al contrari que d'altres rapaces nocturnes com el mussol, el gamarús només vola quan hi ha foscor total. És aleshores que comença les seves batudes de cacera per capturar els petits rosegadors de vida nocturna que li serveixen d'aliment.
Gràcies a la seva capacitat d'adaptar-se a tots els ecosistemes forestals i d'instal·lar-se sense problema a l'entorn dels nuclis urbans, el gamarús és una de les rapaces nocturnes més abundants i més ben distribuïdes de la fauna ibèrica. Habita tot tipus de bosc i terrenys arbrats: des de les serralades litorals fins a l'alta muntanya; des de pinedes, fagedes i rouredes, fins a pollancredes, deveses i oliverars.
Però també és molt comú als parcs i jardins urbans, on el seu reclam inconfusible se sol sentir de matinada, quan ja no se sent cap soroll als carrers, especialment a les nits de lluna plena tardorenques. Quan passa això, més enllà de qualsevol estremiment, el seu udolar enigmàtic i misteriós ens vincula directament amb la natura.
Molt fidel a l'arbre que li serveix d'amagatall, després de localitzar-lo pel cant, una de les millors pistes per arribar a veure'l és prestar atenció a l'acumulació de les egagròpiles que acostuma a deixar al terra, a sota de la copa. Les egagròpiles són un embull de pèl i ossos que les rapaces i algunes altres aus expulsen per la boca després de deglutir les seves presses.
Gamarús en un tronc d'arbre
Les rapaces nocturnes juguen un paper fonamental a la natura atès que mantenen a ratlla les poblacions de rosegadors i eviten que es constitueixin en plaga. En el cas del gamarús, tot i que també es pot alimentar d'aus, rèptils o insectes i arribar a capturar preses de mida més gran, com ara conills, la seva dieta es basa en micromamífers i rosegadors: musaranyes, talpons, rates i ratolins, entre altres preses. D'aquesta manera, a més de posar-li banda sonora a les nits al camp, el gamarús, com la resta dels mussols, presta un gran servei al pagès.
El seu període de zel comença a finals de la tardor, i s'estén fins ben entrat l'hivern. Sol fer el niu als buits dels troncs dels arbres de mida més gran. La posta, de tres a cinc ous, s'incuba durant un mes. Els pollets comencen a volar al voltant del niu a principis de la primavera i s'independitzen i dispersen a l'estiu.