L’escanyapolls, sorprenent i alhora amenaçat
Els insectes solen acompanyar les feines del pagès al camp, per això la gent que treballa la terra no acostuma a prestar-los atenció, ni tan sols arriben a espantar-se. Però hi ha excepcions.
En el cas dels insectes de mida gran, el cert és que solen intimidar la majoria de les persones amb la seva presència. I en el cas del protagonista d’aquest apunt del blog dubto que no hi hagi ningú a qui no li generi sobressalt, perquè el seu aspecte és veritablement inquietant.
Es tracta de l’escanyapolls o cérvol volant (Lucanus cervus): l'escarabat europeu més gran. Els mascles poden arribar a fer gairebé deu centímetres de longitud, és a dir, més del que mesuren molts ocells. Però, d’on ve aquesta mida tan descomunal? Què ha empès a aquests cuirassats a assolir aquesta mida? Una vegada més la resposta està en l’evolució.
Exemplar d’escanyapolls, sobre l’escorça d’un arbre.
El mascle de l’escanyapolls segueix una estratègia evolutiva molt comuna a la natura: ser gran per tenir menys enemics potencials entre els seus predadors naturals, que fugen davant la seva presència imponent, com també fan la majoria d’éssers humans. Sobretot, si apareix volant i fent el seu brunzit famós: un so portentós i alhora alarmant.
Però malgrat les seves mides i les espectaculars mandíbules amb forma de llança que tenen els mascles, en realitat aquest escarabat és un dels insectes més inofensius dels nostres camps.
Exclusivament crepuscular, pot fer vols curts per desplaçar-se pel seu territori. Malgrat que el coneixem per la seva fase adulta, quan adquireixen aquest aspecte no solen viure més de dues o tres setmanes, mentre que les larves poden arribar a viure fins a cinc o sis anys, i assolir els vint centímetres de longitud abans d’enterrar-se i passar a la fase de ninfa, generalment en un sòl proper a una soca vella o un arbre caigut, de la fusta del qual s’ha anat alimentant.
Els adults, tot i que es desenvolupen a la tardor, solen romandre enterrats per envolar-se a les nits temperades d’estiu, per la qual cosa és fàcil veure’ls a l’agost. Habiten els boscos madurs d’alzines i roures esquitxats de conreus (especialment vinyes), però es poden desplaçar a distàncies considerables atrets per les llums dels pobles i les masies.
La situació que pateix aquest coleòpter singular és tan delicada que alguns experts assenyalen la seva desaparició probable abans que no acabi aquest segle si no es prenen mesures de protecció urgents. Per això, tant a Espanya com a la resta d’Europa, l’espècie està essent sotmesa a un programa especial de seguiment i conservació.
Personalment tinc molta sort amb aquests animals, que figuren entre els meus favorits, i acostumo a trobar-me’ls gairebé cada estiu. Fa uns anys vaig assistir a una baralla entre dos mascles sobre una soca, a l’interior d’un alzinar del parc natural de la Serra d’Espadà, a la província de Castelló.
Un escanyapolls, sobre una mà.
Aquells escarabats espectaculars, drets, amb les mandibules entrecreuades, i que simulaven una batalla de gladiadors en miniatura, em van proporcionar un dels millors apunts dels meus quaderns de camp.
L’escanyapolls és una autèntica meravella de l’evolució. Però és que, a més a més, es tracta d’un dels millors bioindicadors de qualitat ambiental del bosc, per la qual cosa, una vegada més, no es tracta tan sols de salvaguardar l’espècie pel que és, sinó pel que representa.
Un exemplar d’escanyapolls sobre una branca d’un arbre.
Salvar l’escanyapolls i la resta d’espècies saproxilòfagues -que és com els entomòlegs anomenen els insectes que s’alimenten de la fusta dels arbres caiguts- és una manera directa de conservar les nostres arbredes més relictes, per això paga la pena tots els esforços que s’estan duent a terme per aconseguir-ho.