La vinya i la natura en l’augment de la calor d’estiu
Segons l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), el canvi climàtic està provocant que aquest any les temperatures mitjanes de la superfície oceànica estiguin registrant valors rècord tot i no haver-se donat el fenomen de El Niño: la fase d'escalfament del Pacífic equatorial que acaba alterant el clima del planeta.
En conseqüència, les previsions apunten cap a un estiu més càlid del normal. De fet, els passats mesos d'abril i maig han estat els més càlids dels quals es té constància (sense la consecució d'aquest fenomen).
El pronòstic de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) per al nostre país coincideix amb el de l'OMM, i després de superar l'hivern més càlid del segle i anotar temperatures primaverals fins 15ºC per sobre de la mitjana, el camp i la natura es preparen per afrontar de nou un estiu que pot resultar molt calorós.
En el cas de la vinya, tot i tractar-se d'un cultiu mil·lenari perfectament adaptat al clima mediterrani i les altes temperatures estivals, l'augment tant de la recurrència com del rigor de les anomenades "onades de calor" està posant a prova la seva capacitat de resistència.
Finca de Grans Muralles (DO Conca de Barberà) un capvespre d’estiu.
Els registres dels termòmetres demostren que, a Espanya, des de 1970, cada dècada està sent més calorosa que l'anterior i que les temperatures estan augmentant molt per sobre de la mitjana mundial (1,1 ° C), situant-se al voltant dels 1,7ºC des de l'època preindustrial.
Però les previsions indiquen que l'increment tèrmic podria rondar els +3ºC el 2050, un augment que no es produiria de manera lineal sinó esglaonada: amb onades de calor cada vegada més severes.
Si aquest pronòstic es compleix, tant la natura com els cultius hauran de fer un sobreesforç per adaptar-se.
Quan les temperatures arriben a ser molt altes acaben per dessecar el sòl de la vinya, detenint el ritme vegetatiu de la planta. En casos extrems, quan es succeeixen els valors superiors als 40°C, fins i tot pot arribar a cessar la fotosíntesi, la maduració dels fruits es dispara i tant les fulles del cep com els raïms poden arribar a cremar-se.
En el cas dels boscos, si les temperatures augmenten de manera accentuada, la pèrdua d'hidratació pels porus de les fulles dels arbres (als quals els botànics denominen estomes) no aconsegueix compensar l'absorció d'aigua a través de les arrels, i en conseqüència, l'estrès hídric obliga l'arbre a deixar anar les fulles per entrar en fase d'estiatge i evitar dessecar. Això debilita l'ecosistema forestal enfront de les plagues i possibilita els grans incendis.
El liró, un habitual al voltant de les vinyes.
Alguns animals, com els lirons, opten per recloure en el fons del seu cau quan la calor es fa insuportable, deixant-se caure en un profund sopor semblant a la hibernació, però en ple estiu. En aquest estat els ronyons deixen de treballar per retenir la major part de líquids, el ritme cardíac descendeix fins a esdevenir un lent bategar tot just apreciable, la respiració s'alenteix i el cervell entra en fase de desconnexió passant a controlar tan sols les funcions vitals més bàsiques.
Adaptar-se a les situacions excepcionals és una de les grans lliçons que ens ofereix la natura. Un ensenyament davant de catàstrofes tan greus com la crisi sanitària provocada pel Covid-19 i enfront de la major amenaça per a la humanitat: la crisi climàtica.