La mostela, la petita caçadora dels camps
Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
La primera vegada que vaig poder veure una mostela a la natura vaig quedar totalment sorprès per la seva mida. Sabia que pertanyia al gènere dels mustèlids, al qual pertanyen el teixó, la fagina o la llúdriga, entre d'altres, i li coneixia les grans dots com a caçadora. Per això em va sorprendre que tan sols fes un pam de llarg i fos tan prima. I és que aquest prodigiós i alhora temible caçador dels nostres camps és, en realitat, el menor dels mustèlids i el carnívor més petit de la fauna ibèrica.
La mostela (Mustela nivalis) té un cos molt esvelt: allargat i estret. Les potes són molt curtes i la cua és prima i no massa llarga: amb prou feines una quarta part del cos. Les parts superiors del seu pelatge són d'un color castany viu, que contrasta amb les zones inferiors, que són de color blanc pur. La cua no té cap coloració a la punta.
Exemplar de mostela en una branca d'arbre.
Cap aplanat, morruda i extraordinàriament petita: una cosa que crida especialment l'atenció en veure-la. El rostre és molt estret, amb uns ulls petits de color negre, el morro molt minúscul i les orelles curtes i arrodonides: una cosa que podria donar a entendre que la nostra protagonista té una oïda molt pobra quan en realitat és exactament el contrari.
Uns altres trets que criden l'atenció de la mostela en sorprendre-la al camp, cosa relativament habitual, doncs es tracta d'una espècie molt comuna i ubiqua, és el seu desvergonyiment sorprenent. Sempre que he tingut l'ocasió de veure-la s'ha mostrat molt confiada i curiosa, sense deixar-se intimidar per la meva presència, fins al punt de creure que era jo qui estava essent observant per ella.
Mostela al mig del camp.
Un dels encontres més sorprenents el vaig tenir en una vinya a les afores d'un poble de Navarra. Al cap de poc de deixar enrere els carrers i agafar un camí envoltat per un mur de pedra seca, vaig sentir uns grunyits molt aguts acompanyats de petits esbufecs. En saltar la barrera per veure qui feia aquests crits, vaig descobrir que qui cridava era una parella de mosteles que donaven voltes sobre si mateixes en un combat apassionat, com una bola de pèl.
El seu estat d'excitació era tan gran que van arribar a xocar contra les meves botes, moment en què, sorpreses per la meva presència, es van separar per fugir en direcció contrària: una es va introduir d'un salt a un forat del mur de pedres i l'altra va desaparèixer sota uns esbarzers. A l'instant, la que s'havia amagat al mur va treure el cap per veure si el seu adversari continuava allà, sense arribar ni a mirar-me.
En condicions normals la mostela roman en actitud de vigilància constant: tot sovint dreta sobre els seus quarters posteriors i escodrinyant l'horitzó per detectar qualsevol tipus de presa o detectar un possible enemic. Extraordinàriament golafre, la seva dieta bàsica la formen musaranyes i ratolins, que captura fins i tot a l'interior dels seus caus tot aprofitant la seva mida petita.
Trepadora àgil, tampoc no dubta a pujar en els arbres per caçar ocells adormits o alimentar-se dels ous dels seus nius. Però també pot capturar preses molt més grans que ella, com ara conills i llebres, als quals caça pujant literalment sobre el seu llom per mossegar-los el clatell i provocar-los la mort per xoc. De la mateixa manera no dubta a plantar cara als seus predadors naturals, des de les fagines i els gats salvatges fins a les guineus, fent-los ferides greus amb les seves dents afilades, per la qual cosa n'hi ha pocs que s'atreveixin a molestar-la.
Exemplar de mostela en un tronc d'arbre.
Molt activa durant el dia, també li agrada sortir de cacera a la nit, i es converteix en una de les caçadores principals del camp. En tot cas, la mostela no constitueix cap amenaça per a les persones que habiten al medi rural. Ans al contrari, és una dels més grans controladores naturals de plagues de talps i talpons que amenacen els conreus, i a més a més és el pitjor enemic de la rata comuna per la qual cosa és molt beneficiosa per a tothom.
Una de les pistes més bones per detectar la presència de la mostela al camp és identificar els seus excrements característics: llargs i prims, negres i molt retorçats, amb molt de pèl i restes òssies, i que sol situar en punts molt visibles del camí per, d'aquesta manera, marcar territori.
La mostela es distribueix per tota la península Ibèrica i les Balears, però no n'hi ha a les Canàries. Fa 30 cm de llarg i pesa entre 60 i 150 g, els mascles són molt més grans que les femelles, i poden arribar a doblar-les en pes i mida.