La cigonya blanca: la veïna de la teulada
La cigonya blanca és una de les aus silvestres més unides a l'ésser humà. La imatge dels seus nius voluminosos a les teulades dels pobles, amb la parella al cap de munt, és una de les estampes més entranyables dels nostres camps.
De fet, la cigonya sempre ha acompanyat els pagesos en les seves feines de conreu. Com a bona oportunista, li agrada seguir l’arada que va obrint els solcs a la terra per capturar cucs, cargols i altres petits invertebrats.
Al camp és una col·laboradora respectada i molt estimada, atès que la seva companyia és molt beneficiosa perquè no perjudica en absolut les collites i, en canvi, manté sota control les poblacions d’insectes o rosegadors que poden resultar perjudicials per als conreus.
Exemplar de cigonya blanca al camp. Fotografia d'Ana Mínguez
Molt fàcil d’identificar per la seva silueta inconfusible i el seu característic plomatge de color blanc i negre, aquesta camallarga gran té les potes allargades i fines, de color roig coral, com el bec: molt llarg, robust i afilat. Les ales són de vèrtex arrodonit i amb les plomes primàries molt separades: com a dits gegantins amb els quals sembla que doni manotades a l’aire per volar.
Viu en zones rurals i urbanes, on instal·la la gran plataforma del niu en punts elevats que li permetin tenir bona visibilitat: des de campanars fins a xemeneies abandonades, torres d’alta tensió, antenes i qualsevol altre punt elevat.
Un niu que construeix bàsicament amb branques i sarments, però al quals no dubta d’aportar-hi tot allò que li crida l’atenció en els camps al llarg dels anys. Per això aquestes construccions poden arribar a superar els tres metres d’altura per dos de diàmetre i assolir les dues tones de pes. Cosa que, en cas de les grans colònies de cries, pot plantejar problemes de seguretat.
Parella de cigonyes blanques en un niu, un dia assoleiat. Fotografia d'Ana Mínguez
La posta dels ous s’està avançant cada vegada més, però per norma general té lloc entre el març i l’abril, i consta de 4 o 5 ous blancs. Passades les 5 setmanes neixen els pollets, que comencen a volar a partir del juny (als 60 dies d’haver nascut). Les cigonyes joves es diferencien dels seus pares perquè tenen les potes i el bec de color negre.
Una singularitat molt curiosa de les cigonyes és que són completament mudes, doncs no tenen la siringe, que és l’òrgan fonador de les aus. Per comunicar-se fan servir el claqueig: un repicament melòdic de les dues pales del seu bec llarg, semblant al so de les castanyoles, que permet als individus bescanviar-se missatges de reconeixement o avís.
La població espanyola de la cigonya blanca va passar un moment molt delicat a mitjans dels anys 80 del segle passat, quan l’ús indiscriminat de verins al camp, la pèrdua d’aiguamolls i la cacera furtiva van reduir les poblacions fins a arribar a un mínim de 6.000 parelles censades l’any 1984.
Tanmateix, actualment, amb més de 50.000 parelles repartides per tota la península, la cigonya blanca ha deixat de ser una espècie amenaçada per convertir-se en una inquilina cada cop més habitual de les teulades d’una bona part de les ciutats i pobles espanyols.
A això hi contribueix el sorprenent procés d’adaptació als nous temps que ha dut a terme aquesta au tant intel·ligent, que ha deixat de rondar per llacunes i tolles tot cercant algun amfibi per omplir el pap, per assegurar-se el seu aliment en els abocadors, on ha descobert una aportació alimentària variada i constant.
Una altra de les pautes de comportament que està canviant entre les cigonyes és la seva condició d’espècie migratòria. Tradicionalment, en arribar l’estiu, aquestes aus migraven als seus vedats d’hivern a l’Àfrica, coincidint amb l’escassetat d’aigua dels nostres aiguamolls. Tanmateix, cada vegada són més les que, davant del lent però constant augment de les temperatures hivernals a Espanya, decideixen quedar-se aquí tot l’any. Per això els científics que segueixen l’evolució de la crisi climàtica l’assenyalen com un bioindicador del que està succeint.